No tenen prou. No tenen prou en jugar amb els sentiments o les penúries de milers i milers de ciutadans i ciutadanes que dificilment arriben a final de mes. La política econòmica i fiscal del govern del PSOE ha seguit una línia de continuïtat en relació a la política dels governs del PP i, en conseqüència, l’Estat del Benestar no ha avançat tant com caldria, i el criteri de progressivitat imprescindible per a millorar l’equilibri i la cohesió social s’anat afeblint considerablement.
Les successives reformes fiscals del PP i PSOE han anat reduint la progressivitat de l’IRPF, fins al punt d’establir un tractament diferenciat i privilegiat per a les rendes obtingudes de les millores patrimonials (plusvàlues) respecte a la resta de rendes. De forma paral·lela s’han incrementat altres figures impositives indirectes, sobre el consum. Tot plegat, ha donat com a resultat un model impositiu cada cop menys progressiu, que beneficia les rendes més altes.
La reforma del govern de Rodríguez Zapatero, ha seguit retallant la tarifa de l’IRPF, disminuint el tipus marginal màxim, reduint el nombre de trams i ampliant les seves quanties. La pèrdua d’ingressos fiscals derivada d’aquesta reforma és d’uns 7.000 milions d’euros anuals. Xifra a la que cal sumar els altres 7.000 milions d’euros anuals perduts amb l’anterior reforma del PP.
Les seves consqüències són que la nostra pressió fiscal segueix sent 6 punts inferior a la mitjana europea, i que el creixement econòmic no hagi anat acompanyat d’una millora en la distribució de la riquesa, doncs els salaris reals han disminuït un 4% els darrers 10 anys, amb un 19,8% de la població espanyola que es troba sota el llindar de la probresa.
I mentrestant, a que juguen els grans responsables d’aquesta situació? Els culpables de que més de la meitat dels assalariats del sector privat tinguin un salari inferior als 1.000 euros nets als mes? Els culpables de que l’endeutament familiar hagi crescut i continui creixent de forma implacable? Doncs molt fàcil: a la cursa de compra de vots amb més rebaixes fiscals. Tant Rajoy com Zapatero, els culpables d’aquesta “Espanya va bien”, han entrat en un cursa perillosa on els rics paguen menys i els que s’han d’estrenyer el cinturó són els de sempre, els assalariats, els treballadors a nòmina, els pensionistes, les families endeutades, … a qui ara volen comprar amb 400 euros de devolució independentment del sou de la seva nòmina. Aquesta és la progessivitat que defensen tant PP com PSOE, com la del xec nadó de 2.500 euros, que cobre igualment el fill de Botín que el d’un barri popular. Aquestes són les polítiques fiscals que defensen i pacten PSOE i CiU.
Que no ens enganyin, és impossible baixar impostos i millorar els drets socials. Ho diu el mateix Joaquín Almunia, otrora candidat del PSOE a la Moncloa, la reducció d’ingressos a les arques de l’estat acabaria repercutint a les polítiques socials.
El que cal, és una política fiscal que incrementi la progressivitat. Que els més rics paguin més impostos. No ens cal cap almoïna.
No és que m’agradi el PP que no m’agrada gens, ni les seves polítiques però vull portar un comentari de Manuel Pizarro en sintonia amb les manifestacions d’Almunia i que tiren per terra les promeses populars de rebaixes fiscals.
“Lo que pasa es que para reducir los impuestos habría que reducir drásticamente el gasto publico; ver que tipo de Seguridad Social, transportes o prestaciones nos podemos pagar y replantearnos si eso no estaría mejor gestionado por la iniciativa privada, si los hospitales estarían mejor gestionados por la iniciativa privada…” ( ABC, 27/09/1992 ).
Sense mes comentaris.