L’AIGUA DEL SEGRE: entre el desequilibri territorial i la necessitat

Ja a l’últim dia de campanya electoral, CiU va aprofitar per “denunciar” un suposat transvasament del riu Segre cap a Barcelona. Una CiU que al seu moment va recolzar el transvasament de l’Ebre, com ara ho fa del Roine. Uns transvasaments que atempten contra l’estalvi i l’eficiència. Un transvasament, en el cas del Roine, molt car i que suposaria que l’aixeta de pas estigués en mans d’una empresa concessionària francesa, no pas catalana. Uns transvasaments que cerquen el benefici de certs sectors econòmics i que van en contra d’una nova cultura de l’aigua. En fi, una aposta pel consum de l’aigua sense límits per a nous camps de golf, noves urbanitzacions, etc. És la cultura d’un turisme insostenible i una cultura del totxo, davant l’evidència que l’aigua és un bé escàs i comú.

 

    Qui sostè aquest suposat transvasament del Segre? Únicament ho fa CiU i alguns mitjans de comunicació afins. El que hi ha realment és una sequera històrica (un dels efectes del canvi climàtic que aquestes dretes sempre negaven), un desequilibri territorial monumental que ha fixat més del 70% de la població de Catalunya a la costa i una falta d’infraestructures per poder-hi fer front a aquesta demanda. La realitat és la de un país desequilibrat poblacionalment i econòmicament, que fins fa ben poc no havia pres cap mesura per reduir la seva petjada ecològica i, sobretot, el seu consum d’aigua.

 

    Cal recordar que a principis del segle XX, quan Barcelona i el seu entorn creixia gràcies a les empreses i industries que s’anaven instal·lant, aquestes ja demandaven uns recursos naturals que venien a buscar a les comarques de Lleida: l’aigua i, gràcies a la força d’aquesta, l’electricitat. Cal recordar-ho com a exemple del que representa Lleida: una ciutat de pas, lleure i recursos naturals per a la metròpoli, bàsicament. Una terra que pateix el desequilibri territorial de Catalunya, la necessitat de l’aigua com a font de la seva riquesa i principal recurs motor de la seva economia agrària i la falta històrica de la seva oportunitat de desenvolupament econòmic. Cal recordar-ho en aquest moments que es parla d’aquest possible transvasament. Un transvasament o captació puntual, en tot cas, que no sembla possible ni lògic, per cert, de la part alta del Segre donat que aquest afectaria profundament el seu cabal ecològic.

 

    La possible captació d’aigua de la capçalera del Segre no és, de lluny, la millor opció. De cap manera. El Govern haurà de prendre les solucions que calguin, la decisió més encertada. Així ho esperem. Però en tot cas, serà una decisió del Govern o no serà.

 

    Cal recordar-ho, sobretot, a qui als debats de la campanya electoral (tots excepte ICV-EUiA) defensaven els camps de golf com a fonts de riquesa turística per a les nostres comarques. Doncs en moments de crisi no ens quedarà més remei que ser solidaris. Una solidaritat, això si, que haurà de ser puntual, reversible i, sobretot, lligat a un acord amb el territori. Lleida necessita, té dret! al seu propi desenvolupament econòmic i, com no, a la salvaguarda del seu patrimoni natural, davant el creixement insostenible de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, a la que s’ha de posar remei sense falta.

 

    Finalment, recomanar dos interessants post sobre el tema: “Aigua: les reflexions de Narcís Prat (entrevista a l’AVUI, 20 de març de 200 “, de Raül Romeva i “Aigua per a tots, però no per tot“, de Carles Sampietro.