És trist, molt trist el que ens està passant. I el problema és ben nostre. Els tutti frutti únicament ens han de fer una ullada i ja tenen artilleria amb la que destrossar-nos. Trist. Molt trist que a més siguem nosaltres mateixos qui els assenyalem els objectius a batre. En aquest casos no hi conta la vella camaraderia. Tot és un campi qui pugui. Tothom es creu amb el dret de dir la seva, públicament! Som o no som un partit polític? De vegades, massa vegades, sembla que no. Que som la coalició de diversos crepuscles independents.
Crec que si volem jugar a primera divisió, hem de ser un equip de primera. I això passa per tancar files, com tot partit seriòs, davant situacions com les que estem visquem i protegir als nostres més enllà de les pròpies apreciacions, consciències personals o discussions de carrer. De ben poc serveix celebrar assemblees congressuals si no som capaços de creure i ser fidels a uns òrgans de direcció i unes línies ideològiques escollits i escollides democràticament per la majoria de la nostra militància. O és que les tanquem en fals?
I mentrestant els tutti frutti s’ho passen d’allò més bé tot observant com ens apunyalem públicament i, de pas, deixem sols, ben sols, als nostres representants davant l’acosament mediàtic que patim i patirem mentre siguem decisius per mantenir governs realment d’esquerres. Objectius per al seu encarnissament.
Com que a Iniciativa el debat sembla que no li interessa, i més li interessa la poltrona, i sinó, ja que parles de debat, ja em diràs quins debats es fan a Lleida. Per exemple, la Mercè Rivadulla hauria de convocar-nos cada 3 mesos per debatre l´estat de la ciutat. Ho ha fet? Quins debats hi ha?. Només quan hi ha algun merder tipus robatori d´aigua del Segre se´ns convoca per explicar-nos allò inexplicable, és a dir, més que per demanar perdó, per a que nosaltres, pobres imbècils, anem al poble emprenyat a donar explicacions.
El fet que tots els quadres d´IC toquin ara poder no pot amagar el fet que IC és la cinquena força perpètua del parlament, sempre al límit de l´extraparlamentarisme, i amb una desconnexió grandíssima envers la ciutadania, com tampoc que les classes més febles no se senten atretes pel projecte.
Debat? No interessa a alguns, perquè seria reconèixer el seu fracàs. Ara aquell debat que no es fa darrere les parets de les seus d´IC, es fa al carrer, i et puc assegurar que IC no en surt massa ben parada. Més aviat s´ha convertit en la riota del segon tripartit.
Amic Francesc, sento no compartir la teva reflexió. En tot cas, gràcies per participar. Però has de tenir en compte que no es pot obviar l’acossament a que està sotmès ICV des dels tots els vessants. Però tots, o la gran majoria, sostinguts i pagats pels tutti frutti.
Per un altra banda, no tens raò en les teves crítiques en quan a la nostra transparència o diàleg amb la militància. La nostra és una organització que debat obertament a tots els seus òrgans escollits democràticament a les assemblees, però també a d’altres més propers i, fins i tot, a assemblees annuals obertes fins i tot als simpatitzants, com és el teu cas.
I per últim, el que intentava reflexar en aquesta entrada era la falta de diàleg que es consumia en massa monòlegs que no es sotmetien a la consideració de la resta de companys i companyes.
Salut!