TENIM EL DRET A DECIDIR SOBRE LES NOSTRES INFRAESTRUCTURES

La ministra de Foment Magdalena Àlvarez continua sense assumir cap responsabilitat, encara que hagi quedat en entredit per la gran majoria de la ciutadania catalana i per la majoria dels grups parlamentaris al “salvar-se”, únicament i escassament per tres vots, de la votació sobre la seva petició de dimissió que va formular Iniciativa per Catalunya Verds (ICV) al Congrés de Diputats. D’aquesta votació ens quedem amb una imatge i una pressa de posicions incoherents, de mercadeig, doncs al PSOE es van sumar els partits nacionalistes PNB i BNG. Aquesta situació és molt greu, sobretot per Catalunya, però també per la seva credibilitat com a partits nacionalistes, a més a més socis de CiU (Galeuscat), que han salvat la cara de la ministra de Foment Magdalena Àlvarez en la moció de reprovació per a demanar la reorientació de la política de Foment, la dimissió de la pròpia ministra i la ampliació de les mesures compensatòries als usuaris, ignorant el dret a decidir dels parlaments autonòmics. Està clar que per aquests partits, la seva solidaritat amb Catalunya s’acaba en allò que únicament els interessa a ells. Però a més, també queda en entredit el paper de CiU, que no ha fet els seus deures com a soci d’aquests partits nacionalistes per portar una posició comuna. Potser per què ja els hi està bé aquesta aposta per un model d’infraestructures que té més en compte un AVE a 300 km/h, per una minoria, que el tren convencional que dona servei a la majoria.

No podem oblidar que aquest model d’inversions en infraestructures és una herència dels governs de PP i de CiU. Un model que ha destinat el 97% de les inversions en el AVE per un 3% en trens convencionals, sense cap kilòmetre nou de Rodalies en 30 anys. L’esforç a rodalies a estat pràcticament nul. És hora de canviar de model. És hora de decidir sobre les nostres infraestructures. És hora de defensar el tren de tothom, el de la majoria, amb Rodalies també a Tarragona, Lleida i Girona.

Ens veiem aquest dissabte 1 de novembre!

Paco Candel, la veu dels més necessitats

candel3.jpgSon molts els homes i les dones que ens han deixat. Dones i homes singulars, compromeses amb els seus conciutadans, mitjançant la seva solidaritat, la seva lluita cap als més necessitats, la veu del proletariat, dels pobres, dels immigrants, … la veu de Paco Candel que avui, als seus 82 anys, ens ha deixat. Ens ha deixat amb un llegat del que ens sentim orgullosos, i amb un compromís amb les persones immigrades que es va materialitzar mitjançant la Fundació Francisco Candel.

“Vaig néixer pobre, he estat sempre pobre, continuaré essent pobre
i pobre moriré. A aquestes hores, no espero que canviï la meva
sort. Diguem que la corba o la sinuositat de la meva pobresa
m’ha fet conèixer, d’alguna manera, totes les oscil·lacions d’un
estat de vida comú a una gran majoria de gent. De mancar
absolutament de tot, he passat a ser propietari d’un pis i titular
d’una llibreta en una Caixa d’Estalvis;
en sortir de la misèria del subdesenvolupament no he estat capaç
més que d’aconseguir la misèria de l’electrodomèstic”.

La nova pobresa (Francisco Candel, 1988)

La ministra partía y doblá, erre que erre

trens.jpgPartios y doblaos, partidos y doblados, partits i doblegats, cracked & bended, … com vostè vulgui Sr. ministra, però el poc respecte i la poca vergonya que vostè està demostrant no ens deixa un altra sortida que continuant demanant la seva dimissió. No s’entén que amb una gestió tant nefasta i, sobretot, portada amb tant poc respecte amb els milers i milers de perjudicats, no es prengui aquesta mesura en seriosa consideració. Potser a Màlaga alguns es poden prendre les seves paraules amb una rialla, aquí a Catalunya, són una provocació i una falta de respecte. No s’equivoqui, ni vostè ni qui la sustenta, el proper 1 de desembre tindrà la resposta que es mereix. I esperem que el dia 9 de març sigui la definitiva.

El que volem, el que necessitem, és un canvi en la seva política ferroviària, amb més inversions a les línies convencionals (rodalies i regionals) i noves línies en base a criteris ambientals, com a infraestructures que possibilitin estructurar tot el territori… sense oblidar la potenciació del transport de mercaderies per ferrocarril o, fins i tot, socialitzant l’AVE limitant la seva velocitat a fi de recuperar parades a estacions intermitges. Oi que vostè i el seu partit són incapaços de fer-ho? Doncs, mentrestant, nosaltres, partits i doblegats! que, en definitiva, ja estem massa acostumats.

ten_fe.jpg

“Antes partía que doblá”

primer-rodalies.jpgHi ha que veure (escoltar) com les gasta la ministra de Foment, Magdalena Álvarez. Els que estem partits i doblegats som els milers i milers de catalans que estem fins als nassos de com es gestionen les obres de l’AVE, els seus problemes i, sobretot, de la falta d’inversions en la línia convencional, tant de rodalies com regionals, que és el tren de la majoria.

Que avui ZP digui que Álvarez passarà a la història com la ministra que més kilòmetres de autovies i AVE ha fet en la democràcia, no li discutirem. Però precisament aquest ha estat i és el gran problema: el ministeri de Foment ha apostat per unes infraestructures gens sostenibles i més pensades en connectar Madrid amb la resta de l’estat que en donar servei a la majoria de ciutadans, doncs el caos ferroviari a Catalunya es deu tant a la manca d’inversions en línia convencional com a la fallida d’un model més pensat en comunicar a Madrid, deixant de banda l’eix mediterrani i la seva connexió amb Europa, que en el desplaçament de la majoria de la gent.

A ICV apostem per un canvi de paradigma del ministeri de Foment, que ha de passar a ser el ministeri de la mobilitat, l’accesibilitat i el transport de rodalies. Com va expressar Pau Noy de la PTP, hem de passar de la química del ciment a la física de la mobilitat. La ministra Álvarez hauria d’escoltar la veu de la majoria dels representants polítics de Catalunya i, en conseqüència amb la seva dissortada gestió, dimitir. I en quan a Zapatero, hauria de dirigir la seva mirada a l’altre costat de la frontera i prendre exemple d’Europa. Però no fa falta anar més lluny, el mateix president francès, el conservador Nicolàs Sarkozy el posa en evidència amb el seu pla de promoció del transport ferroviari, tant de mercaderies com de persones. El que necessitem és un veritable servei ferroviari de qualitat.

Manifest per un servei ferroviari de qualitat

Mor, als 93 anys, Gregori López Raimundo, històric líder del PSUC

Gregorio López RaimundoNascut a Tauste (Saragossa) l’any 1914, va iniciar als 20 anys la seva militància política a les Joventuts Socialistes. L’any 1936 va participar en la creació de les Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya (JSUC) i es va afiliar al Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC). Durant la Guerra Civil va ser comissari polític al front de l’Aragó, exiliant-se al finalitzar el conflicte a França, on va ser internat al camp de concentració de Saint Cyprien, d’on es va evadir per incorporar-se al nucli del Comitè Executiu de les JSUC, reorganitzat a París. Durant la II Guerra Mundial es va exiliar a Mèxic amb el nucli de les JSUC. A 1947 torna clandestinament a Catalunya per treballar en l’organització del PSUC a l’interior del país fins que és detingut i empresonat el 1951, juntament amb 34 militants més. Torturat brutalment durant diversos dies, la campanya internacional de solidaritat i la mobilització de familiars i amics van aconseguir que el Consell de Guerra que el va jutjar no el condemnés a mort, encara que va tenir que complir 4 anys de presó. El juny de 1954 la policia, que condicionava la sortida en llibertat de López Raimundo al fet que marxés a l’estranger, l’expulsa a Mèxic, tot i que ràpidament va retornar a l’interior. L’any 1956 va ser designat màxim responsable d’organització del PSUC i a 1960 torna a la vida clandestina, passant durant més de 15 anys, llargues estades a Catalunya amagat, amb un nom fals i residint en diferents domicilis. El 1965 va ser elegit secretari general del PSUC, i es va convertir en el principal impulsor de la integració de milers de treballadors immigrants en el moviment obrer i popular de Catalunya. La lluita contra la dictadura, per la recuperació de les llibertats nacionals i per la democràcia, i l’augment de la seva militància en aquest període i fins a la transició, van fer que el PSUC, sota la direcció de López Raimundo, es convertís en “el partit” per a la majoria dels antifranquistes.

Mis manos mi capitalEl 2 de maig de 1977, el PSUC va ser legalitzat i va ser escollit diputat al Congrès de Diputats per Barcelona a les primeres eleccions generals de 1977. En el IV Congrés del partit, va proposar com a secretari general, Antoni Gutiérrez Díaz, mentre que ell assumia la presidència del partit. Des del seu càrrec va donar suport a les tesis eurocomunistes de Santiago Carrillo.

López Raimundo, escollit de nou diputat al Congrés per Barcelona a 1979 i 1982, va romandre als seus càrrecs fins l’any 1985, quan es va retirar de la primera línia política.

López Raimundo era marit de l’escriptora catalana i també militant del PSUC Teresa Pàmies i Bertran, i pare del també escriptor Sergi Pàmies. El 23 de febrer de 2004 fou investit Doctor Honoris Causa per la Universitat Politècnica de Catalunya per la seva participació a la lluita antifranquista. L’any 2005 va ser condecorat amb la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya.

IDEES clares, justes, valentes

ICV endega el seu procés participatiu per elaborar el seu programa electoral per a les properes eleccions generals de 2008

ICV està en ple procés de preparació del seu programa per a les eleccions generals de 2008. Com sabeu un dels nostres compromisos més ferms és amb la participació de la ciutadania. Per això, com hem fet en altres ocasions, obrim l’elaboració d’aquest programa a la opinió de tots aquelles persones que vulguin dir la seva.

Amb aquest objectiu hem endegat un procés participatiu que s’ha iniciat amb la recollida de propostes per part dels diferents àmbits d’ICV que trobaràs a Idees 2008. Ara ens agradaria saber la opinió de tothom qui vulgui, com més gent millor, perquè estem convençuts que serà la manera d’enriquir i millorar encara més el nostre programa. Per això et convidem a que ens facis arribar la teva opinió sobre aquest conjunt de propostes i que, fins i tot, en plantegis de noves. De la valoració i les aportacions que recollim, i en funció de les valoracions que hagin expressat els participants, n’extraurem les principals prioritats d’ICV per a les properes eleccions generals. Aquestes prioritats seran finalment discutides i aprovades en una convenció programàtica el proper gener i esdevindran el nostre compromís amb la ciutadania per a la propera legislatura.

Idees 2008

Un altra mirada musical també és possible: Sigur Rós

Fa pocs dies (el passat 5 de novembre de 2007) el grup islandès Sigur Rós va llançar el seu nou treball Hvarf-Heim, un doble album amb rareces i temes acustics que, com els anteriors, invita a sommiar i gaudir plenament de la música.

En tot cas, em volia referir donat que els treballs d’aquest grup inviten, amb una gran sensibilitat, a donar un altra mirada a la nostra societat (potser molt influenciats pel pensament nordic, amb un sistema social molt avançat), com la dels ancians que, potser en rebel·lia a acceptar unes condicions imposades segons la seva edat, juguen com a nens, com els que van ser, com els que volen ser, … (“…però sempre m’aixeco…”), Hoppípolla (Saltant als tolls):

com la mirada innocent de l’amor pur, sense falsos condicionants, en la història d’amor entre dos adolescents (“…teniem un somni, ho teniem tot, …“), Viðar Vel Tl Loftárasa (Bon temps per a un atac aèri):

o com la visió d’uns àngels, potser amagats dintre nostre, potser no reconeguts, potser desplaçats (“aquí estic de nou, al teu interior, m’encanta estar aquí, però no em quedarè molt de temps, estic flotant, hibernat sota l’aigua, en un hotel, alimentant-me en el planell elèctric, …“), … un magnífic vídeo realitzat en col·laboració amb el grup de teatre islandès Perlan, tots amb síndrome de Down. El seu títol Svenf-g-englar (Àngels sonàmbuls)