Eradicar la LGTfòbia

Avui, Dia Internacional contra la Homofòbia i la Transfòbia, podem dir que ens trobem davant una aparent “normalització” del fet LGTB per les lleis aprovades, però malauradament, la LGTBfòbia encara continua ben latent i en alguns ambients, fins i tot, en augment.

Malauradament, es constaten pocs avenços en el camp de l’educació, on la qüestió LGTB encara no forma part dels currículums ni tampoc dels elements a incloure en accions de prevenció. És així com continua un alt índex de suïcidis de joves LGTB, donada la manca de polítiques preventives en el camp de l’educació i del treball social.

És evident que encara queda un important camí a recórrer, començant per l’eradicació de la LGTBfòbia, treballant en el camp de l’educació per aconseguir la igualtat social, considerant els drets LGTB com a drets humans a l’hora de dissenyar la política internacional i, sobretot, amb la promoció d’una llei integral contra la LGTBfòbia, amb incidència en els àmbits educatiu, laboral i sanitari. Però també, sense oblidar la necessitat de l’aprovació d’una llei de violència en el si de les parelles homosexuals, la promoció de mesures positives per la integració social i laboral dels i les transsexuals, així com campanyes per combatre el rebuig i la discriminació.

Únicament donant passos en aquesta direcció, podrem aconseguir una societat oberta, participativa i respectuosa amb les diferències de cada persona. 

 

* Per cert, l’amic Carles Sampietro, em recorda que, certament, avui també és el Dia Internacional d’Internet, i el Dia Internacional del Reciclatge. Sobre aquest últim us recomano el seu interessant post.

L’energia nuclear no és la solució, és el problema

En el marc global dels problemes del sistema energètic i de les emissions de gasos d’efecte hivernacle, molts han volgut veure l’energia nuclear com si fos la panacea: però ni és la solució al canvi climàtic, ni és una energia barata, ni existeixen recursos il·limitats ni tampoc elimina la dependència energètica. I no és la solució al canvi climàtic perquè substitueix emissions de CO2 per residus radioactius, la vida activa dels quals va més enllà de desenes de milers d’anys, i pels que encara no hi ha tractament factible.

Incidents com el de la central nuclear d’Ascó, denunciat pel diputat d’ICV Joan Herrera, com “un dels més greus registrats els últims anys en les centrals nuclears espanyoles“, hauria de fer reflexionar el govern espanyol davant l’oportunitat, d’una banda, d’establir un pla de tancament de les centrals nuclears (totalment obsoletes) i, per un altra, sobre la necessitat inaplaçable de modificar la reforma legal del Consell de Seguretat Nuclear si volem que aquest organisme sigui de debò independent dels interessos de la indústria nuclear i quedi garantit el seu funcionament transparent i eficaç.

I tot això en un marc, el del canvi de model energètic, caminant cap una nova cultura de l’energia basada en la gestió de la demanda, i amb una fiscalitat verda que no ens faci pagar més sinó pagar diferent, en funció de l’impacte ambiental dels nostres hàbits.

Dia de Palestina

Avui, 15 de maig de 2008, es recorda amb tristor el 60è anniversari de la Nakba o la commemoració del desplaçament de milers de palestins del que ara és l’estat d’Israel. Fins el 15 de maig de 1948, 380.000 palestins es van convertir en refugiats. Avui fa 60 anys, David Ben Gurion va proclamar la independència d’Israel. Hores després, els estats àrabs de l’entorn van envair-lo: començava una guerra que acabaria amb la victòria israeliana i l’inici de la neteja ètnica contra més de 700.000 palestins (la Nakba, «la catàstrofe» en àrab). Per a Israel avui és la celebració de la seva independència, per als palestins el rècord trist de la Nakba, per als bloguers, el Dia de Palestina.

Pero para mí la Nabka es más que huir de la tierra natal y perder la propia identidad. Es no tener ni un solo recuerdo de la tierra que un día fue la de mis abuelos y de mis padres. Es no tener nada que contar a mis hijos, como el sabor de los frutos de mi tierra, el olor de su arena, las historias y las experiencias con mi pueblo.

Najwa Sheikh* (extracte de l’article “Mi Nakba” publicat a rebelion.org).
* Najwa Sheikh Ahmed és una palestina refugiada que viu al campament de Nueirat amb el seu home i els seus tres fills.

Més informació:

La violació dels drets humans al Sàhara Occidental

Aquesta mateixa setmana l’eurodiputat d’ICV, Raül Romeva, va denunciar al Parlament Europeu les repetides violacions dels Drets Humans al Sàhara Occidental a mans de les autoritats marroquines, i va demanar la intervenció de la UE per posar fi a aquestes violacions, donat que la situació al Sàhara Occidental és inherent al problema d’una descolonització inacabada, considerant que Espanya, i per tant, també la UE, té responsabilitats a aquest respecte que no es poden eludir. “Tanto más cuando el mismo Consejo de Naciones Unidas ha hecho nuevamente un llamado a que el conflicto se resuelva con una solución justa y duradera acorde con el Derecho Internacional, lo cual significa, como todas y todos sabemos, que se aplique el derecho de autodeterminación.”

Cal recordar que la sortida d’Espanya del Sàhara Occidental en novembre de 1975 es produeix desprès dels Acords Tripartits signats a Madrid pels govern d’Espanya, el Marroc i Mauritània, segons els quals Espanya els cedia l’administració, però no la sobirania del territori.

Més de trenta anys de privació, violacions dels drets humans i de les llibertats fonamentals practicats per les forces d’ocupació marroquines, que han estat denunciats per Amnistia Internacional, Human Rights Watch, AFAPREDESA, OMCT, Serpaj Europa, AMDH. etc.

Precisament, l’Associació de Familiars, Presoners i Desapareguts Sahrauís (AFAPREDESA) és l’entitat que s’encarrega de recollir el testimoni de les famílies implicades, de difondre la problemàtica i d’incidir a les autoritats competents per a obtenir l’alliberament i el compliment dels drets humans.

Un d’aquests casos és el de l’activista i defensor dels Drets Humans BRAHIM JALIL HAMUDI TAYEB (Sabbar), conegut com BRAHIM SABBAR, Secretari General de l’Associació Saharaui de Víctimes de Violacions Greus de Drets Humans Comesses per l’Estat del Marroc (ASVDH):

Fue detenido por primera vez el 14 de agosto de 1981 en Dajla y trasladado a la famosa cárcel de Maguna, condenado a 10 años de prisión mayor. Actualmente se halla en “La Cárcel Negra” de El Aaiún.

Condena: 18 meses año de prisión mayor.

Fecha de nacimiento: 06/08/1959.

El encarcelamiento se produjo junto a 321 ciudadanos saharauis, que fueron víctimas de desaparición forzosa. En ese tiempo estuvo recluido sin cargos ni juicio en varios centros de detención secreta y quedó en libertad en 1991.

Entre 2005 y 2006 fue detenido en varias ocasiones, la última el 17 de junio de este año. Ese día, fue arrestado por la policía marroquí en El Aaiún cuando regresaba en coche junto a otros tres militantes de derechos humanos de la localidad de Bojador. En esta ciudad mantuvo una reunión con objeto de crear la sección local de la Asociación Saharaui de Víctimas de Graves Violaciones de Derechos Humanos Cometidas por el Estado Marroquí, de la que es Secretario General, y una entrevista con un periodista del semanario marroquí “Al Beidaui”.

Brahim Sabbar fue condenado a dos años de cárcel el 27 de junio de 2006. En el mismo juicio fueron declarados culpables de los mismos cargos dos hermanos, Ahmed y Saleh Haddi, que viajaban con Brahim Sabbar y Ahmed Esbai en el momento de la detención; al primero lo condenaron a tres años de cárcel, y al segundo a un año de prisión. Las condenas fueron confirmadas el 20 de julio de 2006 en la vista de apelación.

En numerosas ocasiones ha sufrido torturas y malos tratos por parte de las fuerzas de seguridad marroquíes.

Ha protagonizado numerosas huelgas de hambre, la última del 30 de enero de 2007 al 4 de marzo del presente año.

El 6 de marzo fue condenado por el Tribunal de Apelación de El Aaiún a un año de cárcel y en mayo, tras recurso, vio aumentada su condena a 18 meses de prisión mayor.

Més informació: AFAPREDES

  • Intervención en plenaria de Raül Romeva (ICV – Greens/EFA) con relación al Informe Cappato sobre DDHH (7 mayo 2008):

[…] Y finalmente, aunque son muchos los casos específicos que deberíamos mencionar aquí, cosa que no podemos hacer ni por espacio ni por tiempo, sí quiero, al menos, aprovechar este debate para poner una vez más sobre la mesa la vulneración de los derechos humanos que está teniendo lugar en el Sáhara Occidental, a manos de las autoridades marroquíes. Siendo como es éste, un caso claro de descolonización inacabada, es obligación de España, y por extensión de la UE, no inhibirse en este asunto. Tanto más cuando el mismo Consejo de Naciones Unidas ha hecho nuevamente un llamado a que el conflicto se resuelva con una solución justa y duradera acorde con el Derecho Internacional, lo cual significa, como todas y todos sabemos, que se aplique el derecho de autodeterminación.

Tots amb el Sàhara

Tornem al Sàhara, doncs cal recordar que el passat 5 de maig es va presentar a Madrid la plataforma TODOS CON EL SAHARA, liderada per l’actor Javier Bardem, i que va sorgir durant la V edició del Festival Internacional de cine del Sàhara celebrat el passat mes d’abril.

El seu objectiu és aconseguir un mínim de 500.000 signatures abans del 15 de setembre per demanar al govern espanyol el reconeixement de l’estatus diplomàtic del Front Polisari.

Per un altra banda, recomanar l’excel·lent documental (en procés de muntatge), de Jordi Ferrer i Pablo Vidal, “EL PROBLEMA. Testimonio del pueblo saharaui“.

Canvi climàtic: la desaparició del Sàhara verd

Que el nord d’Àfrica s’està calentant molt ràpidament com a conseqüència del canvi climàtic és una evidència.

Segons la revista Science, fa 6.000 anys el Sàhara era una zona verda, que es va anar transformant en el desert més gran del món en una lenta transició que va finalitzar fa uns 2.700 anys.

Mitjançant l’estudi del llac Yoa, un dels més grans del Sàhara, un equip internacional d’investigació va fer possible la construcció d’un registre continu i ben datat del canvi climàtic i de l’ecosistema en aquest lloc del nord del Txad durant els últims 6.000 anys. Aquest estudi va tenir en conte les dades de seqüènciació d’alta resolució dels sediments i lectures geoquímiques, de diferents indicadors biològics com el polen, espores, i les restes d’organismes aquàtics. Els resultats aporten l’evidència que la transformació del paisatge del Sàhara durant els últims 6.000 anys va comportar una reducció gradual de la abundant vegetació tropical, així com de la pèrdua de pastures, amb l’eventual substitució de plantes desèrtiques.

Premi Goldenbird

De nou amb els premis, agrair a Jon Kepa aquest premi Goldenbird. Un premi que va ser creat per Niñapajaro i que es concedeix “por nada en especial, tal vez simplemente por estar ahí, gracias por compartir vuestro mundoblog, no tiene ni bases ni normas ni prohibiciones”. En tot cas, un premi que agraeixo i que aprofito per concedir als que hi són i comparteixen intencions, preocupacions, … el temps mateix. Així, especialment per estar-hi, els Goldenbird són per a: