Animals polítics

Aquest llarg període de silenci en aquest bloc es pot explicar per diverses raons, però ja em permetreu que d’entre totes escolleixi, precisament, la darrera referència: l’astorament.

Crec que no és necessari referir-me (almenys per ara) a les situacions polítiques i financeres d’actualitat que poden provocar, i provoquen, aquests símptomes. En tot cas, si em prenc la llibertat (doncs una societat lliure augmenta la diversitat), de considerar l’astorament com una d’aquelles situacions en que pots quedar davant un succés completament inesperat. Un succés que, per si sol, et bloqueja els sentits, no tant per la por, com per la magnitud de la sorpresa que inunda la teva personalitat. Una situació que es dona amb molta freqüència, i amb més contundència, entre el gran col·lectiu d’il·lusos que amb la seva bondat, innocència i optimisme circulen per la nostra societat sense adonar-se que representen un extrem, una diversitat anul·lada o, en el millor dels casos, no reconeguda per una ètica universalista que passa a decidir què ens convé i què cal descartar. No deixa de ser l’adaptació que fem com a societat (imperfecta) davant l’evolució natural de la nostra espècie.

Malauradament, en el món polític, aquesta selecció natural és llei de vida, adoptant la vesant menys racional i, per tant, amb una gran capacitat de produir astorament. No és gens casual que la saviesa popular consideri que un polític que perdura en el temps, és un animal polític. Una conseqüència natural de tot individu que viu en societat. L’animal, per natura, polític o social que descriu Aristòtil, davant l’apolític o insociable considerat com a bèstia o deïtat. Aquest és el preu o recompensa, segons es miri, de no encaixar en una societat imperfecta i, per sort, diversa.

Anuncis