Paraula de miner



Ningú pot retallar les teves idees

Dimarts vam presentar la web del nostre alcaldable, Ramon Camats, el lema i el vídeo de precampanya “Ningú pot retallar les teves idees”.

Com veureu, la nostra intenció és aconseguir una ciutat més amable, més cohesionada, més participativa, més accessible. Una Lleida a l’alçada de les persones. Una idea de ciutat inclusiva, amb la cultura a l’abast de tothom, educadora, que genera ocupació de qualitat, responsable, amb una paeria amb parets de vidre, on els infants puguin jugar al carrer, on la gent gran puguin viure i envellir dignament a casa seva, amb un transport públic eficient, ràpid i de qualitat, … en fí, que ningú pot retallar les teves idees.

Capitalisme salvatge: campi qui pugui

Avui són noticia les declaracions de la Pimec i del Banc d’Espanya que, amb discursos diferents, aboquen per emprendre un mateix camí, el del capitalisme salvatge.

A aquestes altures, amb una crisi galopant propiciada des del capitalisme desmesurat per acció dels especuladors financers, la banca, la bombolla immobiliària, empresaris i poders mediàtics, encara, lluny de “refundar el capitalisme”, tenen la sang freda (per no dir poca vergonya) de continuar amb la seva campanya de descrèdit de tot el que representa estat del benestar o poder social.

Així, a la Pimec no li cou la llengua a dir mitges veritats, amb vocació de mentir i buscar culpables entre els “putejats” d’aquesta crisi. Diuen que s’ha incrementat el nombre d’empleats públics, però no diuen, sinó que amaguen, que aquest increment s’ha produït entre els cossos de seguretat, bombers, sanitat i educació, principalment.

Més enllà es situa el governador del Banc d’Espanya, Miguel Ángel Fernández, gurú del ultracapitalisme, al carregar contra el conjunt dels treballadors i treballadors al demanar la desaparició de les clàusules de revisió salarial. La culpa és dels nostres salaris, no dels estratosfèrics salaris i incentius dels alts directius del sector financer.

Està clar, els culpables de la crisi giren cap i busquen caps de turc entre els menys afavorits i els més putejats. La crisi els hi senta tant bé que aprofiten per continuar amb les seves receptes ultralliberals per enriquir-se a costa de la resta de mortals. Els culpables ho som els empleats públics, els sindicalistes, els pensionistes, els immigrants, els treballadors i treballadores  en general, culpables de cobrar un sou, sense cap més incentiu que el de sobreviure.

Demà més. Més receptes ultralliberals per conservar el seu poder. Rectificar diuen que és de savis. Per alguns “rectificar” és buscar culpables entre els innocents.

“Pueblo, no bajéis la cabeza, no hay otro camino que resistir y luchar”

Davant les mesures indecents del socialisme de cartro, no ens queda més remei que sortir al carrer. Ni empleats públics, ni pensionistes, ni dependents, són els culpables d’aquesta crisi. Ho són els especuladors, la banca i aquells empresaris que han estirat més la ma que la màniga. Aquells que ara aplaudeixen les mesures de ZP. Aquell, per cert, que va lapidar el superavit amb xecs per a tothom (bé, menys als desempleats).

NO HI HA CAP MÉS RESPOSTA QUE SORTIR AL CARRER!

Animals polítics

Aquest llarg període de silenci en aquest bloc es pot explicar per diverses raons, però ja em permetreu que d’entre totes escolleixi, precisament, la darrera referència: l’astorament.

Crec que no és necessari referir-me (almenys per ara) a les situacions polítiques i financeres d’actualitat que poden provocar, i provoquen, aquests símptomes. En tot cas, si em prenc la llibertat (doncs una societat lliure augmenta la diversitat), de considerar l’astorament com una d’aquelles situacions en que pots quedar davant un succés completament inesperat. Un succés que, per si sol, et bloqueja els sentits, no tant per la por, com per la magnitud de la sorpresa que inunda la teva personalitat. Una situació que es dona amb molta freqüència, i amb més contundència, entre el gran col·lectiu d’il·lusos que amb la seva bondat, innocència i optimisme circulen per la nostra societat sense adonar-se que representen un extrem, una diversitat anul·lada o, en el millor dels casos, no reconeguda per una ètica universalista que passa a decidir què ens convé i què cal descartar. No deixa de ser l’adaptació que fem com a societat (imperfecta) davant l’evolució natural de la nostra espècie.

Malauradament, en el món polític, aquesta selecció natural és llei de vida, adoptant la vesant menys racional i, per tant, amb una gran capacitat de produir astorament. No és gens casual que la saviesa popular consideri que un polític que perdura en el temps, és un animal polític. Una conseqüència natural de tot individu que viu en societat. L’animal, per natura, polític o social que descriu Aristòtil, davant l’apolític o insociable considerat com a bèstia o deïtat. Aquest és el preu o recompensa, segons es miri, de no encaixar en una societat imperfecta i, per sort, diversa.

L’energia nuclear no és la solució, és el problema

En el marc global dels problemes del sistema energètic i de les emissions de gasos d’efecte hivernacle, molts han volgut veure l’energia nuclear com si fos la panacea: però ni és la solució al canvi climàtic, ni és una energia barata, ni existeixen recursos il·limitats ni tampoc elimina la dependència energètica. I no és la solució al canvi climàtic perquè substitueix emissions de CO2 per residus radioactius, la vida activa dels quals va més enllà de desenes de milers d’anys, i pels que encara no hi ha tractament factible.

Incidents com el de la central nuclear d’Ascó, denunciat pel diputat d’ICV Joan Herrera, com “un dels més greus registrats els últims anys en les centrals nuclears espanyoles“, hauria de fer reflexionar el govern espanyol davant l’oportunitat, d’una banda, d’establir un pla de tancament de les centrals nuclears (totalment obsoletes) i, per un altra, sobre la necessitat inaplaçable de modificar la reforma legal del Consell de Seguretat Nuclear si volem que aquest organisme sigui de debò independent dels interessos de la indústria nuclear i quedi garantit el seu funcionament transparent i eficaç.

I tot això en un marc, el del canvi de model energètic, caminant cap una nova cultura de l’energia basada en la gestió de la demanda, i amb una fiscalitat verda que no ens faci pagar més sinó pagar diferent, en funció de l’impacte ambiental dels nostres hàbits.

Ens urgeix una agricultura més sostenible

La crisi de la sequera ha posat en evidència, entre d’altres, la falta de modernització dels nostres conreus i regadius. Optar per una política de producció agrària de qualitat i més sostenible seria una bona resposta en aquesta direcció, tal com urgeix Carlo Petrini, president de Slow Food, cap a una agricultura més sostenible per a Catalunya.

En canvi, Espanya es va dedicar a batre rècords com el de blat de moro genèticament modificat conreat a Espanya el 2007, amb xifres que poden arribar a les 70.000 ha (segons estimacions per falta de dades oficials clares), que suposaria una quantitat propera al 20% del total de la producció nacional de blat de moro (352.000 ha), i d’un 60% en el cas de Catalunya.

El Govern Espanyol es va passar tota la legislatura recolzant la introducció de noves varietats de transgènics (per exemple: blat de moro RW 59122 (Herculex), 1507xNK603 i NK603xMON810) quan els estudis revelaven senyals de toxicitat que suposa un gran risc per la biodiversitat i per la salut, perquè en aquests moments cap autoritat científica pot garantir quins efectes tenen els organismes transgènics sobre la biodiversitat i els consumidors.

A més, aquest elevat risc de contaminació impossibilita la coexistència a l’aire liure de cultius convencionals i ecològics amb cultius d’organismes genèticament modificats (OGM) i, per tant, qualsevol intent seriòs cap a una agricultura més sostenible.

Com recorda avui Raül Romeva al seu post “Biocultura i Som lo que sembrem, des d’ICV venim treballant per derogar les autoritzacions de les varietats de cultius transgènics aprovats fins ara, paralizant els processos d’aprovació, com a pas previ per declarar tot l’estat espanyol territori lliure de transgènics.

Segons Romeva, “anem, penso, pel bon camí, tot i que sigui a ‘ritme de cargol’. La prova és que fins i tot un mitjà tant anti-tota proposta provinent dels moviments ecologistes com La Vanguardia publica avui una entrevista amb Carlo Petrini, un dels fundadors del moviment Slow Food, i admet que aquest moviment està guanyant cada cop més força a Catalunya. No recordo ja quantes vegades he llegit a aquest i d’altres mitjans que això de proposar una Catalunya lliure de Transgènics era una involució, o quantes vegades m’he trobat sol, en debats amb col.legues d’altres formacions polítiques, de totes, defensant aquesta idea.”

Post prèviament publicat a: Espai Ecosocialista