Ningú pot retallar les teves idees

Dimarts vam presentar la web del nostre alcaldable, Ramon Camats, el lema i el vídeo de precampanya “Ningú pot retallar les teves idees”.

Com veureu, la nostra intenció és aconseguir una ciutat més amable, més cohesionada, més participativa, més accessible. Una Lleida a l’alçada de les persones. Una idea de ciutat inclusiva, amb la cultura a l’abast de tothom, educadora, que genera ocupació de qualitat, responsable, amb una paeria amb parets de vidre, on els infants puguin jugar al carrer, on la gent gran puguin viure i envellir dignament a casa seva, amb un transport públic eficient, ràpid i de qualitat, … en fí, que ningú pot retallar les teves idees.

“Pueblo, no bajéis la cabeza, no hay otro camino que resistir y luchar”

Davant les mesures indecents del socialisme de cartro, no ens queda més remei que sortir al carrer. Ni empleats públics, ni pensionistes, ni dependents, són els culpables d’aquesta crisi. Ho són els especuladors, la banca i aquells empresaris que han estirat més la ma que la màniga. Aquells que ara aplaudeixen les mesures de ZP. Aquell, per cert, que va lapidar el superavit amb xecs per a tothom (bé, menys als desempleats).

NO HI HA CAP MÉS RESPOSTA QUE SORTIR AL CARRER!

L’energia nuclear no és la solució, és el problema

En el marc global dels problemes del sistema energètic i de les emissions de gasos d’efecte hivernacle, molts han volgut veure l’energia nuclear com si fos la panacea: però ni és la solució al canvi climàtic, ni és una energia barata, ni existeixen recursos il·limitats ni tampoc elimina la dependència energètica. I no és la solució al canvi climàtic perquè substitueix emissions de CO₂ per residus radioactius, la vida activa dels quals va més enllà de desenes de milers d’anys, i pels que encara no hi ha tractament factible.

Incidents com el de la central nuclear d’Ascó, denunciat pel diputat d’ICV Joan Herrera, com “un dels més greus registrats els últims anys en les centrals nuclears espanyoles“, hauria de fer reflexionar el govern espanyol davant l’oportunitat, d’una banda, d’establir un pla de tancament de les centrals nuclears (totalment obsoletes) i, per un altra, sobre la necessitat inaplaçable de modificar la reforma legal del Consell de Seguretat Nuclear si volem que aquest organisme sigui de debò independent dels interessos de la indústria nuclear i quedi garantit el seu funcionament transparent i eficaç.

I tot això en un marc, el del canvi de model energètic, caminant cap una nova cultura de l’energia basada en la gestió de la demanda, i amb una fiscalitat verda que no ens faci pagar més sinó pagar diferent, en funció de l’impacte ambiental dels nostres hàbits.

Canvi climàtic: la desaparició del Sàhara verd

Que el nord d’Àfrica s’està calentant molt ràpidament com a conseqüència del canvi climàtic és una evidència.

Segons la revista Science, fa 6.000 anys el Sàhara era una zona verda, que es va anar transformant en el desert més gran del món en una lenta transició que va finalitzar fa uns 2.700 anys.

Mitjançant l’estudi del llac Yoa, un dels més grans del Sàhara, un equip internacional d’investigació va fer possible la construcció d’un registre continu i ben datat del canvi climàtic i de l’ecosistema en aquest lloc del nord del Txad durant els últims 6.000 anys. Aquest estudi va tenir en conte les dades de seqüènciació d’alta resolució dels sediments i lectures geoquímiques, de diferents indicadors biològics com el polen, espores, i les restes d’organismes aquàtics. Els resultats aporten l’evidència que la transformació del paisatge del Sàhara durant els últims 6.000 anys va comportar una reducció gradual de la abundant vegetació tropical, així com de la pèrdua de pastures, amb l’eventual substitució de plantes desèrtiques.

Ens urgeix una agricultura més sostenible

La crisi de la sequera ha posat en evidència, entre d’altres, la falta de modernització dels nostres conreus i regadius. Optar per una política de producció agrària de qualitat i més sostenible seria una bona resposta en aquesta direcció, tal com urgeix Carlo Petrini, president de Slow Food, cap a una agricultura més sostenible per a Catalunya.

En canvi, Espanya es va dedicar a batre rècords com el de blat de moro genèticament modificat conreat a Espanya el 2007, amb xifres que poden arribar a les 70.000 ha (segons estimacions per falta de dades oficials clares), que suposaria una quantitat propera al 20% del total de la producció nacional de blat de moro (352.000 ha), i d’un 60% en el cas de Catalunya.

El Govern Espanyol es va passar tota la legislatura recolzant la introducció de noves varietats de transgènics (per exemple: blat de moro RW 59122 (Herculex), 1507xNK603 i NK603xMON810) quan els estudis revelaven senyals de toxicitat que suposa un gran risc per la biodiversitat i per la salut, perquè en aquests moments cap autoritat científica pot garantir quins efectes tenen els organismes transgènics sobre la biodiversitat i els consumidors.

A més, aquest elevat risc de contaminació impossibilita la coexistència a l’aire liure de cultius convencionals i ecològics amb cultius d’organismes genèticament modificats (OGM) i, per tant, qualsevol intent seriòs cap a una agricultura més sostenible.

Com recorda avui Raül Romeva al seu post “Biocultura i Som lo que sembrem”, des d’ICV venim treballant per derogar les autoritzacions de les varietats de cultius transgènics aprovats fins ara, paralizant els processos d’aprovació, com a pas previ per declarar tot l’estat espanyol territori lliure de transgènics.

Segons Romeva, “anem, penso, pel bon camí, tot i que sigui a ‘ritme de cargol’. La prova és que fins i tot un mitjà tant anti-tota proposta provinent dels moviments ecologistes com La Vanguardia publica avui una entrevista amb Carlo Petrini, un dels fundadors del moviment Slow Food, i admet que aquest moviment està guanyant cada cop més força a Catalunya. No recordo ja quantes vegades he llegit a aquest i d’altres mitjans que això de proposar una Catalunya lliure de Transgènics era una involució, o quantes vegades m’he trobat sol, en debats amb col.legues d’altres formacions polítiques, de totes, defensant aquesta idea.”

Post prèviament publicat a: Espai Ecosocialista

L’espai ECOSOCIALISTA

Acaba de neixer un nou bloc col·lectiu, “Espai ECOSOCIALISTA“, creat per membres de l’organització ecosocialista ICV Terres de Lleida, amb la voluntat de ser un lloc d’exposició, anàlisi i debat de totes aquelles notícies, propostes i idees que es poden emmarcar dins el gran espai de l’esquerra ecosocialista.

Aquest nou bloc pretén ser el punt de trobada de la gent nacionalista d’esquerres, de l’ecologisme polític i del feminisme, compromesa amb totes les persones que volen transformar el món i que comparteixen els valors de la justicia social, la pau, la igualtat, la radicalitat democràtica, la llibertat i la solidaritat.

És per això, que els seus membres cerquen aconseguir la màxima participació, amb llibertat total per exposar les idees, sempre i quan no siguin molt distants de la filosofia d’aquest bloc i, sempre, respectant les diferents opinions, les persones i institucions. Per tant, demanen prudència a les paraules i respecte per a les persones.

Pedro Arrojo: “és un transvasament conjuntural”

Ahir, Mónica Terribes va entrevistar al Dr. Pedro Arrojo, president de la Fundació Nova Cultura de l’Aigua, al programa “La nit al dia” (en aquest enllaç podeu accedir a la seva entrevista) per parlar, sobretot, de la sequera i les solucions que s’aporten.

En aquest sentit, davant tanta demagògia per diferents interessos, agrada poder escoltar un gran entès en aquest tema que, a més, va ser i és abanderat d’una nova cultura de l’aigua i s’atreveix amb aquest tema tant controvertit, proposant, entre d’altres, un banc d’aigües, o centre d’intercanvi, de mutu acord amb els regants del Segre amb compensacions en cas de necessitat per tal de fer cultius de secà.

Arrojo defensa considera que “el pla de l’ACA és consistent i coherent en matèria estratègica, doncs és raonable al plantejar produir amb mitjans propis a línia de mar, de costa, 200 hectometres cúbics que, fins i tot, permetrà recuperar el Ter al no tenir cap necessitat de transvasaments”, com el del Roine que el mateix Arrojo desmunta, fins i tot, amb “pragmatisme econòmic”, doncs és molt més car per la infraestructura que suposa, però també per l’energia que consumiria al tenir que bombejar l’aigua fins a Barcelona. A més, “ara estem discutint una estratègia de sequera i no un pla hidrològic que ja està fet i garantit amb les dessalinitzadores”. En aquest sentit, Arrojo defensa la política portada a terme per l’ACA com a antitransvasistes, considerant que l’opció de l’Ebre “és un transvasament conjuntural”.

Una entrevista i unes paraules a tenir molt en compte en aquests temps que corren…