Dimarts vam presentar la web del nostre alcaldable, Ramon Camats, el lema i el vídeo de precampanya “Ningú pot retallar les teves idees”.
Com veureu, la nostra intenció és aconseguir una ciutat més amable, més cohesionada, més participativa, més accessible. Una Lleida a l’alçada de les persones. Una idea de ciutat inclusiva, amb la cultura a l’abast de tothom, educadora, que genera ocupació de qualitat, responsable, amb una paeria amb parets de vidre, on els infants puguin jugar al carrer, on la gent gran puguin viure i envellir dignament a casa seva, amb un transport públic eficient, ràpid i de qualitat, … en fí, que ningú pot retallar les teves idees.
A banda de la meva posició que podeu trobar a araponent.cat, voldría recordar en aquest espai que a l’últim ple de la Paeria, “gràcies” als vots de CiU, PSC i PP es va aprovar una moció que prohibeix l’ús del vel integral a les dependències municipals. El regidor d’ICV-EUiA Ramon Camats va ser l’únic que va votar en contra. A la seva argumentació ja va advertir que aquest tipus de mesures, del tot innecessàries, inoportunes i contraproduents, tot lamentant que fos una moció electoralista, oportunista, “que aprofita una certa xenofòbia sempre latent a la nostra societat, xenofòbia que s’accentua en temps de crisi i que té per efecte donar la culpa de tots els nostres mals als nouvinguts o als diferents (els nazis van fer el mateix amb notable èxit per a arribar al poder). D’això s’ha aprofitat també el partit PxC per tal de nèixer i de créixer.
-Si a les properes eleccions municipals es presenta el PxC (que té com a signes ideològics: control immigració, xauvinisme de l’estat del benestar—primer nosaltres, identitat catalana única…) nosaltres li haurem fet la campanya… El que ens disposem a aprovar serà un element més en la «lepenització» (de Le Pen, el feixista francès, fundador del partit del mateix nom), lepenització espiritual de la ciutadania lleidatana… podrem estar ben satisfets d’haver-hi contribuït.”
Una decisió que ara troba la seva resposta en altres indrets de Catalunya i d’altres poblacions de Lleida com Tàrrega i Cervera. Les paraules de Camats ja advertien. Ara el linxament també està en mans dels polítics, d’alguns polítics irresponsables que algun dia haur(i)an de donar la cara.
Davant les mesures indecents del socialisme de cartro, no ens queda més remei que sortir al carrer. Ni empleats públics, ni pensionistes, ni dependents, són els culpables d’aquesta crisi. Ho són els especuladors, la banca i aquells empresaris que han estirat més la ma que la màniga. Aquells que ara aplaudeixen les mesures de ZP. Aquell, per cert, que va lapidar el superavit amb xecs per a tothom (bé, menys als desempleats).
NO HI HA CAP MÉS RESPOSTA QUE SORTIR AL CARRER!
El grup municipal d’ICV-EUiA a l’ajuntament de Lleida exigeix al govern municipal (PSC) acollir-se al Pla de Barris per a una reforma integral del barri dels Magraners
Ahír mateix vaig poder escoltar una bona notícia: la pesca es recupera a la costa de Kenia! Es més, els petits pescadors kenians podràn (almenys per ara) guanyar-se la vida o, simplement, portar algún peix a taula. I tot gràcies als pirates somalís (o això sembla), doncs a l’anar-se els grans pescadors internacionals (grans depredadors, entre ells els espanyols) per causa de la por als pirates, els caladors han tornat a crèixer.
En tot cas, aquesta “estranya” noticia contrasta amb el que tristament està succeïnt a Vic. Occident, el primer món, l’explotador, l’esquilmador, que viu per damunt de les seves possibilitats reals a costa d’explotar i esquilmar als “altres”, al tercer i quart món fonamentalment, interpreta la llei a coveniència, convertint en il·legals als explotats i refugiats de les pràctiques d’un primer món que, fins i tot, els vol negar qualsevol dret fonamental, fins i tot a poder viure.
Crec que el contrast entre aquestes dues notícies d’actualitat ens hauria de fer reflexionar a tots, però per damunt de tot, a l’èquip de govern de l’ajuntament de Vic.
Finalment, recomanar dos post (de dos blocs també recomanables):
Més de 300 nens víctimes del foc israelià en la seva incursió a Gaza. 44 d’aquests menors de cinc anys. Quin qualificatiu es mereix aquesta freda dada?
La llista s’actualitza a AlJazzeera.
Aquest llarg període de silenci en aquest bloc es pot explicar per diverses raons, però ja em permetreu que d’entre totes escolleixi, precisament, la darrera referència: l’astorament.
Crec que no és necessari referir-me (almenys per ara) a les situacions polítiques i financeres d’actualitat que poden provocar, i provoquen, aquests símptomes. En tot cas, si em prenc la llibertat (doncs una societat lliure augmenta la diversitat), de considerar l’astorament com una d’aquelles situacions en que pots quedar davant un succés completament inesperat. Un succés que, per si sol, et bloqueja els sentits, no tant per la por, com per la magnitud de la sorpresa que inunda la teva personalitat. Una situació que es dona amb molta freqüència, i amb més contundència, entre el gran col·lectiu d’il·lusos que amb la seva bondat, innocència i optimisme circulen per la nostra societat sense adonar-se que representen un extrem, una diversitat anul·lada o, en el millor dels casos, no reconeguda per una ètica universalista que passa a decidir què ens convé i què cal descartar. No deixa de ser l’adaptació que fem com a societat (imperfecta) davant l’evolució natural de la nostra espècie.
Malauradament, en el món polític, aquesta selecció natural és llei de vida, adoptant la vesant menys racional i, per tant, amb una gran capacitat de produir astorament. No és gens casual que la saviesa popular consideri que un polític que perdura en el temps, és un animal polític. Una conseqüència natural de tot individu que viu en societat. L’animal, per natura, polític o social que descriu Aristòtil, davant l’apolític o insociable considerat com a bèstia o deïtat. Aquest és el preu o recompensa, segons es miri, de no encaixar en una societat imperfecta i, per sort, diversa.
Josep Antoni Moreno 