Animals polítics

Aquest llarg període de silenci en aquest bloc es pot explicar per diverses raons, però ja em permetreu que d’entre totes escolleixi, precisament, la darrera referència: l’astorament.

Crec que no és necessari referir-me (almenys per ara) a les situacions polítiques i financeres d’actualitat que poden provocar, i provoquen, aquests símptomes. En tot cas, si em prenc la llibertat (doncs una societat lliure augmenta la diversitat), de considerar l’astorament com una d’aquelles situacions en que pots quedar davant un succés completament inesperat. Un succés que, per si sol, et bloqueja els sentits, no tant per la por, com per la magnitud de la sorpresa que inunda la teva personalitat. Una situació que es dona amb molta freqüència, i amb més contundència, entre el gran col·lectiu d’il·lusos que amb la seva bondat, innocència i optimisme circulen per la nostra societat sense adonar-se que representen un extrem, una diversitat anul·lada o, en el millor dels casos, no reconeguda per una ètica universalista que passa a decidir què ens convé i què cal descartar. No deixa de ser l’adaptació que fem com a societat (imperfecta) davant l’evolució natural de la nostra espècie.

Malauradament, en el món polític, aquesta selecció natural és llei de vida, adoptant la vesant menys racional i, per tant, amb una gran capacitat de produir astorament. No és gens casual que la saviesa popular consideri que un polític que perdura en el temps, és un animal polític. Una conseqüència natural de tot individu que viu en societat. L’animal, per natura, polític o social que descriu Aristòtil, davant l’apolític o insociable considerat com a bèstia o deïtat. Aquest és el preu o recompensa, segons es miri, de no encaixar en una societat imperfecta i, per sort, diversa.

(sense paraules… i continua…)

 

* Astorar v: tr Causar un gran espant.

Eradicar la LGTfòbia

Avui, Dia Internacional contra la Homofòbia i la Transfòbia, podem dir que ens trobem davant una aparent “normalització” del fet LGTB per les lleis aprovades, però malauradament, la LGTBfòbia encara continua ben latent i en alguns ambients, fins i tot, en augment.

Malauradament, es constaten pocs avenços en el camp de l’educació, on la qüestió LGTB encara no forma part dels currículums ni tampoc dels elements a incloure en accions de prevenció. És així com continua un alt índex de suïcidis de joves LGTB, donada la manca de polítiques preventives en el camp de l’educació i del treball social.

És evident que encara queda un important camí a recórrer, començant per l’eradicació de la LGTBfòbia, treballant en el camp de l’educació per aconseguir la igualtat social, considerant els drets LGTB com a drets humans a l’hora de dissenyar la política internacional i, sobretot, amb la promoció d’una llei integral contra la LGTBfòbia, amb incidència en els àmbits educatiu, laboral i sanitari. Però també, sense oblidar la necessitat de l’aprovació d’una llei de violència en el si de les parelles homosexuals, la promoció de mesures positives per la integració social i laboral dels i les transsexuals, així com campanyes per combatre el rebuig i la discriminació.

Únicament donant passos en aquesta direcció, podrem aconseguir una societat oberta, participativa i respectuosa amb les diferències de cada persona. 

 

* Per cert, l’amic Carles Sampietro, em recorda que, certament, avui també és el Dia Internacional d’Internet, i el Dia Internacional del Reciclatge. Sobre aquest últim us recomano el seu interessant post.

L’energia nuclear no és la solució, és el problema

En el marc global dels problemes del sistema energètic i de les emissions de gasos d’efecte hivernacle, molts han volgut veure l’energia nuclear com si fos la panacea: però ni és la solució al canvi climàtic, ni és una energia barata, ni existeixen recursos il·limitats ni tampoc elimina la dependència energètica. I no és la solució al canvi climàtic perquè substitueix emissions de CO₂ per residus radioactius, la vida activa dels quals va més enllà de desenes de milers d’anys, i pels que encara no hi ha tractament factible.

Incidents com el de la central nuclear d’Ascó, denunciat pel diputat d’ICV Joan Herrera, com “un dels més greus registrats els últims anys en les centrals nuclears espanyoles“, hauria de fer reflexionar el govern espanyol davant l’oportunitat, d’una banda, d’establir un pla de tancament de les centrals nuclears (totalment obsoletes) i, per un altra, sobre la necessitat inaplaçable de modificar la reforma legal del Consell de Seguretat Nuclear si volem que aquest organisme sigui de debò independent dels interessos de la indústria nuclear i quedi garantit el seu funcionament transparent i eficaç.

I tot això en un marc, el del canvi de model energètic, caminant cap una nova cultura de l’energia basada en la gestió de la demanda, i amb una fiscalitat verda que no ens faci pagar més sinó pagar diferent, en funció de l’impacte ambiental dels nostres hàbits.

La violació dels drets humans al Sàhara Occidental

Aquesta mateixa setmana l’eurodiputat d’ICV, Raül Romeva, va denunciar al Parlament Europeu les repetides violacions dels Drets Humans al Sàhara Occidental a mans de les autoritats marroquines, i va demanar la intervenció de la UE per posar fi a aquestes violacions, donat que la situació al Sàhara Occidental és inherent al problema d’una descolonització inacabada, considerant que Espanya, i per tant, també la UE, té responsabilitats a aquest respecte que no es poden eludir. “Tanto más cuando el mismo Consejo de Naciones Unidas ha hecho nuevamente un llamado a que el conflicto se resuelva con una solución justa y duradera acorde con el Derecho Internacional, lo cual significa, como todas y todos sabemos, que se aplique el derecho de autodeterminación.”

Cal recordar que la sortida d’Espanya del Sàhara Occidental en novembre de 1975 es produeix desprès dels Acords Tripartits signats a Madrid pels govern d’Espanya, el Marroc i Mauritània, segons els quals Espanya els cedia l’administració, però no la sobirania del territori.

Més de trenta anys de privació, violacions dels drets humans i de les llibertats fonamentals practicats per les forces d’ocupació marroquines, que han estat denunciats per Amnistia Internacional, Human Rights Watch, AFAPREDESA, OMCT, Serpaj Europa, AMDH. etc.

Precisament, l’Associació de Familiars, Presoners i Desapareguts Sahrauís (AFAPREDESA) és l’entitat que s’encarrega de recollir el testimoni de les famílies implicades, de difondre la problemàtica i d’incidir a les autoritats competents per a obtenir l’alliberament i el compliment dels drets humans.

Un d’aquests casos és el de l’activista i defensor dels Drets Humans BRAHIM JALIL HAMUDI TAYEB (Sabbar), conegut com BRAHIM SABBAR, Secretari General de l’Associació Saharaui de Víctimes de Violacions Greus de Drets Humans Comesses per l’Estat del Marroc (ASVDH):

Fue detenido por primera vez el 14 de agosto de 1981 en Dajla y trasladado a la famosa cárcel de Maguna, condenado a 10 años de prisión mayor. Actualmente se halla en “La Cárcel Negra” de El Aaiún.

Condena: 18 meses año de prisión mayor.

Fecha de nacimiento: 06/08/1959.

El encarcelamiento se produjo junto a 321 ciudadanos saharauis, que fueron víctimas de desaparición forzosa. En ese tiempo estuvo recluido sin cargos ni juicio en varios centros de detención secreta y quedó en libertad en 1991.

Entre 2005 y 2006 fue detenido en varias ocasiones, la última el 17 de junio de este año. Ese día, fue arrestado por la policía marroquí en El Aaiún cuando regresaba en coche junto a otros tres militantes de derechos humanos de la localidad de Bojador. En esta ciudad mantuvo una reunión con objeto de crear la sección local de la Asociación Saharaui de Víctimas de Graves Violaciones de Derechos Humanos Cometidas por el Estado Marroquí, de la que es Secretario General, y una entrevista con un periodista del semanario marroquí “Al Beidaui”.

Brahim Sabbar fue condenado a dos años de cárcel el 27 de junio de 2006. En el mismo juicio fueron declarados culpables de los mismos cargos dos hermanos, Ahmed y Saleh Haddi, que viajaban con Brahim Sabbar y Ahmed Esbai en el momento de la detención; al primero lo condenaron a tres años de cárcel, y al segundo a un año de prisión. Las condenas fueron confirmadas el 20 de julio de 2006 en la vista de apelación.

En numerosas ocasiones ha sufrido torturas y malos tratos por parte de las fuerzas de seguridad marroquíes.

Ha protagonizado numerosas huelgas de hambre, la última del 30 de enero de 2007 al 4 de marzo del presente año.

El 6 de marzo fue condenado por el Tribunal de Apelación de El Aaiún a un año de cárcel y en mayo, tras recurso, vio aumentada su condena a 18 meses de prisión mayor.

Més informació: AFAPREDES

• Intervención en plenaria de Raül Romeva (ICV – Greens/EFA) con relación al Informe Cappato sobre DDHH (7 mayo 2008):

[…] Y finalmente, aunque son muchos los casos específicos que deberíamos mencionar aquí, cosa que no podemos hacer ni por espacio ni por tiempo, sí quiero, al menos, aprovechar este debate para poner una vez más sobre la mesa la vulneración de los derechos humanos que está teniendo lugar en el Sáhara Occidental, a manos de las autoridades marroquíes. Siendo como es éste, un caso claro de descolonización inacabada, es obligación de España, y por extensión de la UE, no inhibirse en este asunto. Tanto más cuando el mismo Consejo de Naciones Unidas ha hecho nuevamente un llamado a que el conflicto se resuelva con una solución justa y duradera acorde con el Derecho Internacional, lo cual significa, como todas y todos sabemos, que se aplique el derecho de autodeterminación.

Davant el transvasament: compromís per Lleida

Increïble! Que sí, que no, … Ara resulta que tot era veritat…

Personalment ni comparteixo, ni recolzo el que es pretén fer, de la manera que es vol fer. No pot ser. Lleida necessita el seu moment. Catalunya s’ha de reequilibrar.

“Després de desenes de desmentiments, veritats a mitges i conats de confusió (El Periódico)”, com molts, em sento enganyat i, per tant, el meu compromís serà la lluita per evitar-ho o, com a mínim, fer-ho, veritablement, reversible i amb data de caducitat clara i concreta. Tal i com el mateix “conseller de Medi Ambient, Francesc Baltasar, ha assegurat que la possible captació d’aigua del riu Segre per l’àrea metropolitana de Barcelona només es farà de forma temporal i amb condicions (diari Avui)”. És més, la captació d’aigua del Segre per a Barcelona serà, segons el titular de Medi Ambient, “temporal” i es desmuntarà “tan bon punt acabi la situació d’excepcionalitat a la conca del Ter-Llobregat o quan entri en funcionament la dessalinitzadora del Prat, previsiblement la primavera del 2009” (El Periódico). Per tant, a complir! I davant el possible transvasament del Segre, negociació amb el territori, com ja expressava el Manifest de Vallbona i, posteriorment, el Compromís per Lleida. Ara toca recuperar credibilitat, obrir debat i prendre mesures sobre el creixement insostenible de l’Àrea Metropolitana de Barcelona i, en aquest sentit, reequilibrar el territori. 

Finalment, de nou, dos pots interessants sobre el tema (tots dos reflexen l’entrevista a Ramon Folch): el primer, de nou, de Raül Romeva, “Més sobre l’aigua: Ramon Folch també dóna pistes importants (entrevista a El Punt, 23 de març de 2008)“, i de Jordi Solé, “La demagògia de l’aigua“.

L’AIGUA DEL SEGRE: entre el desequilibri territorial i la necessitat

Ja a l’últim dia de campanya electoral, CiU va aprofitar per “denunciar” un suposat transvasament del riu Segre cap a Barcelona. Una CiU que al seu moment va recolzar el transvasament de l’Ebre, com ara ho fa del Roine. Uns transvasaments que atempten contra l’estalvi i l’eficiència. Un transvasament, en el cas del Roine, molt car i que suposaria que l’aixeta de pas estigués en mans d’una empresa concessionària francesa, no pas catalana. Uns transvasaments que cerquen el benefici de certs sectors econòmics i que van en contra d’una nova cultura de l’aigua. En fi, una aposta pel consum de l’aigua sense límits per a nous camps de golf, noves urbanitzacions, etc. És la cultura d’un turisme insostenible i una cultura del totxo, davant l’evidència que l’aigua és un bé escàs i comú.

 

    Qui sostè aquest suposat transvasament del Segre? Únicament ho fa CiU i alguns mitjans de comunicació afins. El que hi ha realment és una sequera històrica (un dels efectes del canvi climàtic que aquestes dretes sempre negaven), un desequilibri territorial monumental que ha fixat més del 70% de la població de Catalunya a la costa i una falta d’infraestructures per poder-hi fer front a aquesta demanda. La realitat és la de un país desequilibrat poblacionalment i econòmicament, que fins fa ben poc no havia pres cap mesura per reduir la seva petjada ecològica i, sobretot, el seu consum d’aigua.

 

    Cal recordar que a principis del segle XX, quan Barcelona i el seu entorn creixia gràcies a les empreses i industries que s’anaven instal·lant, aquestes ja demandaven uns recursos naturals que venien a buscar a les comarques de Lleida: l’aigua i, gràcies a la força d’aquesta, l’electricitat. Cal recordar-ho com a exemple del que representa Lleida: una ciutat de pas, lleure i recursos naturals per a la metròpoli, bàsicament. Una terra que pateix el desequilibri territorial de Catalunya, la necessitat de l’aigua com a font de la seva riquesa i principal recurs motor de la seva economia agrària i la falta històrica de la seva oportunitat de desenvolupament econòmic. Cal recordar-ho en aquest moments que es parla d’aquest possible transvasament. Un transvasament o captació puntual, en tot cas, que no sembla possible ni lògic, per cert, de la part alta del Segre donat que aquest afectaria profundament el seu cabal ecològic.

 

    La possible captació d’aigua de la capçalera del Segre no és, de lluny, la millor opció. De cap manera. El Govern haurà de prendre les solucions que calguin, la decisió més encertada. Així ho esperem. Però en tot cas, serà una decisió del Govern o no serà.

 

    Cal recordar-ho, sobretot, a qui als debats de la campanya electoral (tots excepte ICV-EUiA) defensaven els camps de golf com a fonts de riquesa turística per a les nostres comarques. Doncs en moments de crisi no ens quedarà més remei que ser solidaris. Una solidaritat, això si, que haurà de ser puntual, reversible i, sobretot, lligat a un acord amb el territori. Lleida necessita, té dret! al seu propi desenvolupament econòmic i, com no, a la salvaguarda del seu patrimoni natural, davant el creixement insostenible de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, a la que s’ha de posar remei sense falta.

 

    Finalment, recomanar dos interessants post sobre el tema: “Aigua: les reflexions de Narcís Prat (entrevista a l’AVUI, 20 de març de 2008)“, de Raül Romeva i “Aigua per a tots, però no per tot“, de Carles Sampietro.

La frustració de la gent d’esquerres està carregada de vots útils

Personalment crec que candidatures d’ICV-EUiA vam aturar molt dignament aquesta gran onada polaritzadora i bipartidista, que ha dibuixat el panorama polític al Congrés de diputats menys representatiu de tota la historia de la nostra democràcia amb la pèrdua de representació parlamentaria de partits d’esquerres històrics com EA o últimament la CHA.

En quant a Lleida, la nostra campanya va estar molt dirigida a lluitar contra aquesta crida al vot útil i de la por, marcant diferències entre els dos partits més grans, sobretot perquè ens diferènciem molt fortament del PP, però també d’aquelles altres polítiques més dretanes que van contra els treballadors, i gens progressives, com la política de xecs, el retorn dels 400 €, o les reformes fiscals en benefici dels que més tenen, per part del PSOE.

ICV-EUiA vam fer una campanya on vam posar de manifest la pèrdua de poder adquisitiu del conjunt d’assalariats (un 4% en termes absoluts) mentre augmentaven els beneficis empresarials (un 78%),  la dels empleats públics, que porten 20 anys de pèrdua de poder adquisitiu, amb crides al reconeixement del dret de la dona a decidir lliurement sobre el seu propi cos, amb crides a la defensa dels nostres espais naturals (Timoneda d’Alfés i Congost de Mont-Rebei), …

Crec que les nostres propostes van arribar al conjunt de la ciutadania, amb nous votants d’altres forces polítiques que van veure en la nostra opció una solidesa i una sinceritat en les propostes que cap altra força política va demostrar al llarg de la campanya electoral. Doncs les nostres propostes anaven més enllà de les promeses electorals, de la cerca fàcil del vot, sobretot del vot de la por (com si van fer tant el PSC o la mateixa ERC). Les nostres propostes eren justes, lògiques i, sobretot, valentes, amb questions com la configuració d’un estat laïc, el dret a l’avortament lliure i gratuït, o el dret a l’eutanasia… i vam estar els únics…

Per tant, la nostra tasca, el nostre repte, està molt clar. Hem de treballar per fer entendre a la gent que es sent d’esquerres, a la gent catalanista i ecologista, i que lluita per unes polítiques que unicament o en bona part troba en ICV perquè confii en que únicament nosaltres podem representar plenament el seu vot útil. I per fer-ho, aprofitarem els propers processos assamblearis per reflexionar i actuar en conseqüència. El nostre espai i el nostre discurs són molt clars i únics. ICV és la força de l’esquerra catalanista i ecologista compromesa amb la transformació d’un món més just, solidari i sostenible.

Anàlisis dels resultats electorals del 9 de març

Encara amb l’estrès de tota la campanya, tenia pendent fer una reflexió respecte als resultats electorals del 9 de març. Però abans, m’agradaria introduïr alguns anàlisis i reflexions, d’altres blocs, molt a tenir en compte:

El primer, el del nostre Secretari General d’ICV, Jordi Guillot, que al seu bloc comenta que els resultats d’ICV-EUiA “són poc satisfactoris”, amb bons candidats, candidates i bona campanya encara que “insuficients per evitar l’efecte del vot útil”. Guillot apunta a tres possibles causes: la forta polarització, la pèrdua de vots a les ciutats metropolitanes i la debilitat d’IU.

Per la seva banda, rassputin, al seu bloc fa una oportuna reflexió sobre el vot útil / inútil, del que diu que “ha estat útil per erradicar de forma definitiva el pluralisme democràtic i l’espai d’una esquerra política amb unes propostes dignes, almenys, de ser qualificades com a socialistes”.

El company Raül Romeva diu al seu bloc que primer s’han de “païr els resultats”, deprès “cal pensa” i “finalment toca actuar”, “confiant en què hi ha espai i voluntat ciutadana en favor de bastir una esquerra verda nacional”. Raül també destaca la dimensió del vot útil “legítim, per descomptat, però que posa de manifest un cop més la gran injustícia política i democràtica que suposa l’actual llei electoral”.

Per al company i també candidat, per Tarragona, Lluís Suñé “el vot útil ha tingut efectes devastadors, aquest cop encara més. El vot nacionalista i d’esquerres ha marxat al PSOE per aturar la dreta rància espanyola”.

Finalment, Joan Herrera destaca al seu bloc que “ICV-EUiA és, després de CiU i BNG, qui més ha resistit l’onada bipartidista” i que “en un context de forta polarització és evident que ens va afectar el vot útil, o milor dit, el vot de la por aque vingués la dreta”.

Totes aquestes reflexions destaquen, per damunt de tot l’efecte del mal anomenat “vot útil” que, a més a Lleida, va fer que fos totalment inútil per al PSC però, en canvi, va facilitar el diputat del PP, perdent vots respecte al 2004 però aprofitant la devallada de la resta de l’esquerra. Per tant, a Lleida, aquesta crida al vot útil per part del PSC ha facilitat la tornada del candidat del PP, Jose Ignació Llorens, al Congrés de diputats. Coses del vot útil / inútil…

Blocs: Jordi Guillot; Ja que hi som ; Raül Romeva ; Lluís Suñé ; Joan Herrera

CONDEMNA A L’ATEMPTAT I CRIDA A VOTAR MASSIVAMENT I SENSE POR

Finalment, el que avia de ser una festa ha estat, desgraciadament, enterbolit per qui vol marcar l’agenda política amb les armes.

Des d’ICV-EUiA volem transmetre el condol als familiars de la víctima mortal i em suspès els actes de tancament de campanya

ICV-EUiA CONDEMNEM L’ATEMPTAT D’ETA I FEM UNA CRIDA A VOTAR MASSIVAMENT I SENSE POR

Ja davant els mitjans, he condemnat l’atemptat terrorista perpetrat per la banda terrorista ETA d’aquest migdia al País Basc.

Crec que la millor resposta a l’atemptat terrorista és que el proper diumenge sigui una jornada democràtica on els ciutadans i ciutadanes anem a  vota i en aquest sentit faig una crida a tota la ciutadania a fer-ho de forma serena, sense por i de forma massiva. També una crida a la unitat de totes les forces democràtiques davant del terrorisme.

Com a gest de solidaritat amb els familiars, amics i companys de partit de la víctima, la formació ecosocialista ha suspès tots els actes de tancament de campanya previstos per aquesta tarda i pel vespre a Andorra i a La Seu d’Urgell, al mateix temps volem transmetre el condol i la nostra solidaritat als familiars de Isaias Carrasco.