Dimarts vam presentar la web del nostre alcaldable, Ramon Camats, el lema i el vídeo de precampanya “Ningú pot retallar les teves idees”.
Com veureu, la nostra intenció és aconseguir una ciutat més amable, més cohesionada, més participativa, més accessible. Una Lleida a l’alçada de les persones. Una idea de ciutat inclusiva, amb la cultura a l’abast de tothom, educadora, que genera ocupació de qualitat, responsable, amb una paeria amb parets de vidre, on els infants puguin jugar al carrer, on la gent gran puguin viure i envellir dignament a casa seva, amb un transport públic eficient, ràpid i de qualitat, … en fí, que ningú pot retallar les teves idees.
Davant les mesures indecents del socialisme de cartro, no ens queda més remei que sortir al carrer. Ni empleats públics, ni pensionistes, ni dependents, són els culpables d’aquesta crisi. Ho són els especuladors, la banca i aquells empresaris que han estirat més la ma que la màniga. Aquells que ara aplaudeixen les mesures de ZP. Aquell, per cert, que va lapidar el superavit amb xecs per a tothom (bé, menys als desempleats).
NO HI HA CAP MÉS RESPOSTA QUE SORTIR AL CARRER!
Més de 300 nens víctimes del foc israelià en la seva incursió a Gaza. 44 d’aquests menors de cinc anys. Quin qualificatiu es mereix aquesta freda dada?
La llista s’actualitza a AlJazzeera.
Aquesta mateixa setmana l’eurodiputat d’ICV, Raül Romeva, va denunciar al Parlament Europeu les repetides violacions dels Drets Humans al Sàhara Occidental a mans de les autoritats marroquines, i va demanar la intervenció de la UE per posar fi a aquestes violacions, donat que la situació al Sàhara Occidental és inherent al problema d’una descolonització inacabada, considerant que Espanya, i per tant, també la UE, té responsabilitats a aquest respecte que no es poden eludir. “Tanto más cuando el mismo Consejo de Naciones Unidas ha hecho nuevamente un llamado a que el conflicto se resuelva con una solución justa y duradera acorde con el Derecho Internacional, lo cual significa, como todas y todos sabemos, que se aplique el derecho de autodeterminación.”
Cal recordar que la sortida d’Espanya del Sàhara Occidental en novembre de 1975 es produeix desprès dels Acords Tripartits signats a Madrid pels govern d’Espanya, el Marroc i Mauritània, segons els quals Espanya els cedia l’administració, però no la sobirania del territori.
Més de trenta anys de privació, violacions dels drets humans i de les llibertats fonamentals practicats per les forces d’ocupació marroquines, que han estat denunciats per Amnistia Internacional, Human Rights Watch, AFAPREDESA, OMCT, Serpaj Europa, AMDH. etc.
Precisament, l’Associació de Familiars, Presoners i Desapareguts Sahrauís (AFAPREDESA) és l’entitat que s’encarrega de recollir el testimoni de les famílies implicades, de difondre la problemàtica i d’incidir a les autoritats competents per a obtenir l’alliberament i el compliment dels drets humans.
Un d’aquests casos és el de l’activista i defensor dels Drets Humans BRAHIM JALIL HAMUDI TAYEB (Sabbar), conegut com BRAHIM SABBAR, Secretari General de l’Associació Saharaui de Víctimes de Violacions Greus de Drets Humans Comesses per l’Estat del Marroc (ASVDH):
Fue detenido por primera vez el 14 de agosto de 1981 en Dajla y trasladado a la famosa cárcel de Maguna, condenado a 10 años de prisión mayor. Actualmente se halla en “La Cárcel Negra” de El Aaiún.
Condena: 18 meses año de prisión mayor.
Fecha de nacimiento: 06/08/1959.
El encarcelamiento se produjo junto a 321 ciudadanos saharauis, que fueron víctimas de desaparición forzosa. En ese tiempo estuvo recluido sin cargos ni juicio en varios centros de detención secreta y quedó en libertad en 1991.
Entre 2005 y 2006 fue detenido en varias ocasiones, la última el 17 de junio de este año. Ese día, fue arrestado por la policía marroquí en El Aaiún cuando regresaba en coche junto a otros tres militantes de derechos humanos de la localidad de Bojador. En esta ciudad mantuvo una reunión con objeto de crear la sección local de la Asociación Saharaui de Víctimas de Graves Violaciones de Derechos Humanos Cometidas por el Estado Marroquí, de la que es Secretario General, y una entrevista con un periodista del semanario marroquí “Al Beidaui”.
Brahim Sabbar fue condenado a dos años de cárcel el 27 de junio de 2006. En el mismo juicio fueron declarados culpables de los mismos cargos dos hermanos, Ahmed y Saleh Haddi, que viajaban con Brahim Sabbar y Ahmed Esbai en el momento de la detención; al primero lo condenaron a tres años de cárcel, y al segundo a un año de prisión. Las condenas fueron confirmadas el 20 de julio de 2006 en la vista de apelación.
En numerosas ocasiones ha sufrido torturas y malos tratos por parte de las fuerzas de seguridad marroquíes.
Ha protagonizado numerosas huelgas de hambre, la última del 30 de enero de 2007 al 4 de marzo del presente año.
El 6 de marzo fue condenado por el Tribunal de Apelación de El Aaiún a un año de cárcel y en mayo, tras recurso, vio aumentada su condena a 18 meses de prisión mayor.
Més informació: AFAPREDES
[…] Y finalmente, aunque son muchos los casos específicos que deberíamos mencionar aquí, cosa que no podemos hacer ni por espacio ni por tiempo, sí quiero, al menos, aprovechar este debate para poner una vez más sobre la mesa la vulneración de los derechos humanos que está teniendo lugar en el Sáhara Occidental, a manos de las autoridades marroquíes. Siendo como es éste, un caso claro de descolonización inacabada, es obligación de España, y por extensión de la UE, no inhibirse en este asunto. Tanto más cuando el mismo Consejo de Naciones Unidas ha hecho nuevamente un llamado a que el conflicto se resuelva con una solución justa y duradera acorde con el Derecho Internacional, lo cual significa, como todas y todos sabemos, que se aplique el derecho de autodeterminación.
Tornem al Sàhara, doncs cal recordar que el passat 5 de maig es va presentar a Madrid la plataforma TODOS CON EL SAHARA, liderada per l’actor Javier Bardem, i que va sorgir durant la V edició del Festival Internacional de cine del Sàhara celebrat el passat mes d’abril.
El seu objectiu és aconseguir un mínim de 500.000 signatures abans del 15 de setembre per demanar al govern espanyol el reconeixement de l’estatus diplomàtic del Front Polisari.
Per un altra banda, recomanar l’excel·lent documental (en procés de muntatge), de Jordi Ferrer i Pablo Vidal, “EL PROBLEMA. Testimonio del pueblo saharaui“.
Doncs sembla evident que així ho és i que així ha estat des de que aquesta jornada de lluita pels drets dels treballadors i treballadores fou establerta al congrés de constitució de la Segona Internacional celebrat a París al 1889. I precisament, es va decidí que, en homenatge als Màrtirs de Chicago l’1 de maig seria el dia de protesta i reclamacions obreres.
El primer de maig, té el sentit històric de la reivindicació dels treballadors i les treballadors com a tal, enfront a la classe posseïdora dels mitjans de producció. Així neix la justa aspiració dels treballadors i treballadores de tot el món per a obtenir una conquesta laboral, “la jornada de vuit hores”, que actualment és Llei en quasi tots els països, encara que es busqui la forma d’evadir-la.
Avui els treballadors, les treballadores i els sectors populars de tot el món estant vivint una situació d’incertesa fruit de la crisi del sector financer, les constants pujades del preu del petroli i l’augment dels preus dels aliments que està afectant els sectors més dèbils de la societat.
I a l’estat espanyol concretament, ens trobem davant una desacceleració, a causa de l’esgotament d’un model econòmic laboral i social, fràgil i injust, que pot provocar una nova situació difícil pel conjunt dels treballadors i les treballadores.
I és en aquest context, que arreu Catalunya aquest 1r de maig es defensarà UN NOU MODEL DE CREIXEMENT, TREBALL DIGNE I MILLORS SALARIS… excepte a Lleida capital (?!) que per primera vegada es convoca una manifestació conjuntament amb la patronal (i com no, amb la participació de partits polítics tant progressistes com CiU i el PP) en defensa del Compromís per Lleida…
Realment, i breument, crec que resten 364 dies de l’any per fer aquest tipus de reivindicacions. Alguns deuen d’estar molt contents…
Personalment crec que candidatures d’ICV-EUiA vam aturar molt dignament aquesta gran onada polaritzadora i bipartidista, que ha dibuixat el panorama polític al Congrés de diputats menys representatiu de tota la historia de la nostra democràcia amb la pèrdua de representació parlamentaria de partits d’esquerres històrics com EA o últimament la CHA.
En quant a Lleida, la nostra campanya va estar molt dirigida a lluitar contra aquesta crida al vot útil i de la por, marcant diferències entre els dos partits més grans, sobretot perquè ens diferènciem molt fortament del PP, però també d’aquelles altres polítiques més dretanes que van contra els treballadors, i gens progressives, com la política de xecs, el retorn dels 400 €, o les reformes fiscals en benefici dels que més tenen, per part del PSOE.
ICV-EUiA vam fer una campanya on vam posar de manifest la pèrdua de poder adquisitiu del conjunt d’assalariats (un 4% en termes absoluts) mentre augmentaven els beneficis empresarials (un 78%), la dels empleats públics, que porten 20 anys de pèrdua de poder adquisitiu, amb crides al reconeixement del dret de la dona a decidir lliurement sobre el seu propi cos, amb crides a la defensa dels nostres espais naturals (Timoneda d’Alfés i Congost de Mont-Rebei), …
Crec que les nostres propostes van arribar al conjunt de la ciutadania, amb nous votants d’altres forces polítiques que van veure en la nostra opció una solidesa i una sinceritat en les propostes que cap altra força política va demostrar al llarg de la campanya electoral. Doncs les nostres propostes anaven més enllà de les promeses electorals, de la cerca fàcil del vot, sobretot del vot de la por (com si van fer tant el PSC o la mateixa ERC). Les nostres propostes eren justes, lògiques i, sobretot, valentes, amb questions com la configuració d’un estat laïc, el dret a l’avortament lliure i gratuït, o el dret a l’eutanasia… i vam estar els únics…
Per tant, la nostra tasca, el nostre repte, està molt clar. Hem de treballar per fer entendre a la gent que es sent d’esquerres, a la gent catalanista i ecologista, i que lluita per unes polítiques que unicament o en bona part troba en ICV perquè confii en que únicament nosaltres podem representar plenament el seu vot útil. I per fer-ho, aprofitarem els propers processos assamblearis per reflexionar i actuar en conseqüència. El nostre espai i el nostre discurs són molt clars i únics. ICV és la força de l’esquerra catalanista i ecologista compromesa amb la transformació d’un món més just, solidari i sostenible.
Josep Antoni Moreno 