No fa massa, respecte a la crisi econòmica, sentia que quan hi han guanys aquests repercuteixen en els dividends dels alts directius dels bancs, però que quan hi han pèrdues, per contra, aquestes repercuteixen directament al client. Això sembla passar amb la premsa osonenca “El 9 Nou“, doncs deixa aparcada l’ètica i el rigor periodístic a l’assumir en el seva editorial d’ahir 15 de gener que les crítiques que està rebent l’equip del govern municipal (CiU, ERC i PSC) de Vic, ho són contra tota la seva població, contra tots els vigatans i vigatanes (!), fins i tot, relativitzant el que suposa aplicar arbitràriament les lleis segons la condició de l’administrat. Trist, molt trist i molt poc ètic, doncs precisament una gran bona part de la societat vigatana, a través de les seves associacions o grups polítics, estant demanant la retirada de la tristament famosa i polèmica decisió.
Es de suposar que tants anys de govern de Pujol, amb les seves reiterades defenses a les crítiques que rebia el seu govern com a dirigides directament contra la nació catalana, ha creat escola, sobretot entre els seus coreligionaris, en la manera de fer política. Una trista forma de fer política, i de fer editorials, que únicament enfronta als ciutadans (vinguin d’on vinguin) i, de pas, dona més argument al xenòfob PxC.
Ahír mateix vaig poder escoltar una bona notícia: la pesca es recupera a la costa de Kenia! Es més, els petits pescadors kenians podràn (almenys per ara) guanyar-se la vida o, simplement, portar algún peix a taula. I tot gràcies als pirates somalís (o això sembla), doncs a l’anar-se els grans pescadors internacionals (grans depredadors, entre ells els espanyols) per causa de la por als pirates, els caladors han tornat a crèixer.
En tot cas, aquesta “estranya” noticia contrasta amb el que tristament està succeïnt a Vic. Occident, el primer món, l’explotador, l’esquilmador, que viu per damunt de les seves possibilitats reals a costa d’explotar i esquilmar als “altres”, al tercer i quart món fonamentalment, interpreta la llei a coveniència, convertint en il·legals als explotats i refugiats de les pràctiques d’un primer món que, fins i tot, els vol negar qualsevol dret fonamental, fins i tot a poder viure.
Crec que el contrast entre aquestes dues notícies d’actualitat ens hauria de fer reflexionar a tots, però per damunt de tot, a l’èquip de govern de l’ajuntament de Vic.
Finalment, recomanar dos post (de dos blocs també recomanables):
És trist, molt trist el que ens està passant. I el problema és ben nostre. Els tutti fruttiúnicament ens han de fer una ullada i ja tenen artilleria amb la que destrossar-nos. Trist. Molt trist que a més siguem nosaltres mateixos qui els assenyalem els objectius a batre. En aquest casos no hi conta la vella camaraderia. Tot és un campi qui pugui. Tothom es creu amb el dret de dir la seva, públicament! Som o no som un partit polític? De vegades, massa vegades, sembla que no. Que som la coalició de diversos crepuscles independents.
Crec que si volem jugar a primera divisió, hem de ser un equip de primera. I això passa per tancar files, com tot partit seriòs, davant situacions com les que estem visquem i protegir als nostres més enllà de les pròpies apreciacions, consciències personals o discussions de carrer. De ben poc serveix celebrar assemblees congressuals si no som capaços de creure i ser fidels a uns òrgans de direcció i unes línies ideològiques escollits i escollides democràticament per la majoria de la nostra militància. O és que les tanquem en fals?
I mentrestant els tutti frutti s’ho passen d’allò més bé tot observant com ens apunyalem públicament i, de pas, deixem sols, ben sols, als nostres representants davant l’acosament mediàtic que patim i patirem mentre siguem decisius per mantenir governs realment d’esquerres. Objectius per al seu encarnissament.
Més de 300 nens víctimes del foc israelià en la seva incursió a Gaza. 44 d’aquests menors de cinc anys. Quin qualificatiu es mereix aquesta freda dada?
Aquest llarg període de silenci en aquest bloc es pot explicar per diverses raons, però ja em permetreu que d’entre totes escolleixi, precisament, la darrera referència: l’astorament.
Crec que no és necessari referir-me (almenys per ara) a les situacions polítiques i financeres d’actualitat que poden provocar, i provoquen, aquests símptomes. En tot cas, si em prenc la llibertat (doncs una societat lliure augmenta la diversitat), de considerar l’astorament com una d’aquelles situacions en que pots quedar davant un succés completament inesperat. Un succés que, per si sol, et bloqueja els sentits, no tant per la por, com per la magnitud de la sorpresa que inunda la teva personalitat. Una situació que es dona amb molta freqüència, i amb més contundència, entre el gran col·lectiu d’il·lusos que amb la seva bondat, innocència i optimisme circulen per la nostra societat sense adonar-se que representen un extrem, una diversitat anul·lada o, en el millor dels casos, no reconeguda per una ètica universalista que passa a decidir què ens convé i què cal descartar. No deixa de ser l’adaptació que fem com a societat (imperfecta) davant l’evolució natural de la nostra espècie.
Malauradament, en el món polític, aquesta selecció natural és llei de vida, adoptant la vesant menys racional i, per tant, amb una gran capacitat de produir astorament. No és gens casual que la saviesa popular consideri que un polític que perdura en el temps, és un animal polític. Una conseqüència natural de tot individu que viu en societat. L’animal, per natura, polític o social que descriu Aristòtil, davant l’apolític o insociable considerat com a bèstia o deïtat. Aquest és el preu o recompensa, segons es miri, de no encaixar en una societat imperfecta i, per sort, diversa.
Avui, Dia Internacional contra la Homofòbia i la Transfòbia, podem dir que ens trobem davant una aparent “normalització” del fet LGTB per les lleis aprovades, però malauradament, la LGTBfòbia encara continua ben latent i en alguns ambients, fins i tot, en augment.
Malauradament, es constaten pocs avenços en el camp de l’educació, on la qüestió LGTB encara no forma part dels currículums ni tampoc dels elements a incloure en accions de prevenció. És així com continua un alt índex de suïcidis de joves LGTB, donada la manca de polítiques preventives en el camp de l’educació i del treball social.
És evident que encara queda un important camí a recórrer, començant per l’eradicació de la LGTBfòbia, treballant en el camp de l’educació per aconseguir la igualtat social, considerant els drets LGTB com a drets humans a l’hora de dissenyar la política internacional i, sobretot, amb la promoció d’una llei integral contra la LGTBfòbia, amb incidència en els àmbits educatiu, laboral i sanitari. Però també, sense oblidar la necessitat de l’aprovació d’una llei de violència en el si de les parelles homosexuals, la promoció de mesures positives per la integració social i laboral dels i les transsexuals, així com campanyes per combatre el rebuig i la discriminació.
Únicament donant passos en aquesta direcció, podrem aconseguir una societat oberta, participativa i respectuosa amb les diferències de cada persona.
* Per cert, l’amic Carles Sampietro, em recorda que, certament, avui també és el Dia Internacional d’Internet, i el Dia Internacional del Reciclatge. Sobre aquest últim us recomano el seu interessant post.
En el marc global dels problemes del sistema energètic i de les emissions de gasos d’efecte hivernacle, molts han volgut veure l’energia nuclear com si fos la panacea: però ni és la solució al canvi climàtic, ni és una energia barata, ni existeixen recursos il·limitats ni tampoc elimina la dependència energètica.I no és la solució al canvi climàtic perquè substitueix emissions de CO2 per residus radioactius, la vida activa dels quals va més enllà de desenes de milers d’anys, i pels que encara no hi ha tractament factible.
Incidents com el de la central nuclear d’Ascó, denunciat pel diputat d’ICV Joan Herrera, com “un dels més greus registrats els últims anys en les centrals nuclears espanyoles“, hauria de fer reflexionar el govern espanyol davant l’oportunitat, d’una banda, d’establir un pla de tancament de les centrals nuclears (totalment obsoletes) i, per un altra, sobre la necessitat inaplaçable de modificar la reforma legal del Consell de Seguretat Nuclear si volem que aquest organisme sigui de debò independent dels interessos de la indústria nuclear i quedi garantit el seu funcionament transparent i eficaç.
I tot això en un marc, el del canvi de model energètic, caminantcap una nova cultura de l’energia basada en la gestió de la demanda, i amb una fiscalitat verda que no ens faci pagar més sinó pagar diferent, en funció de l’impacte ambiental dels nostres hàbits.
Avui, 15 de maig de 2008, es recorda amb tristor el 60è anniversari de la Nakba o la commemoració del desplaçament de milers de palestins del que ara és l’estat d’Israel. Fins el 15 de maig de 1948, 380.000 palestins es van convertir en refugiats. Avui fa 60 anys, David Ben Gurion va proclamar la independència d’Israel. Hores després, els estats àrabs de l’entorn van envair-lo: començava una guerra que acabaria amb la victòria israeliana i l’inici de la neteja ètnica contra més de 700.000 palestins (la Nakba, «la catàstrofe» en àrab). Per a Israel avui és la celebració de la seva independència, per als palestins el rècord trist de la Nakba, per als bloguers, el Dia de Palestina.
Pero para mí la Nabka es más que huir de la tierra natal y perder la propia identidad. Es no tener ni un solo recuerdo de la tierra que un día fue la de mis abuelos y de mis padres. Es no tener nada que contar a mis hijos, como el sabor de los frutos de mi tierra, el olor de su arena, las historias y las experiencias con mi pueblo.
No fa massa, respecte a la crisi econòmica, sentia que quan hi han guanys aquests repercuteixen en els dividends dels alts directius dels bancs, però que quan hi han pèrdues, per contra, aquestes repercuteixen directament al client. Això sembla passar amb la premsa osonenca “El 9 Nou“, doncs deixa aparcada l’ètica i el rigor periodístic a l’assumir en el seva editorial d’ahir 15 de gener que les crítiques que està rebent l’equip del govern municipal (CiU, ERC i PSC) de Vic, ho són contra tota la seva població, contra tots els vigatans i vigatanes (!), fins i tot, relativitzant el que suposa aplicar arbitràriament les lleis segons la condició de l’administrat. Trist, molt trist i molt poc ètic, doncs precisament una gran bona part de la societat vigatana, a través de les seves associacions o grups polítics, estant demanant la retirada de la tristament famosa i polèmica decisió.
És trist, molt trist el que ens està passant. I el problema és ben nostre. Els 
