MOCIÓ SOBRE L’AIGUA

Avui, el ple de l’Ajuntament de Lleida ha aprovat una moció conjunta del PSC i ICV manifestant l’adhesió del govern de la Paeria a la Declaració del Segre així com el seu suport als continguts del Compromís per Lleida. Entre d’altres coses, es demana a la Generalitat que posi en marxa polítiques estructurals de l’aigua, que es deixi sense efecte la captació de la capçalera del riu Segre, i es reclama un gran pacte per Lleida.

El contingut de la moció és el següent:

“1. L’Ajuntament de Lleida manifesta la seva adhesió a la “Declaració del Segre” signada el 31 de març a la Diputació de Lleida per representats de totes les administracions locals de les Terres de Lleida.

2. L’Ajuntament de Lleida manifesta de nou el seu suport als principis continguts en el “Compromís per Lleida”, que de fet és el compromís per Catalunya, de forma especial, amb la necessitat de que el Govern de la Generalitat posi en marxa polítiques estructurals de l’aigua i polítiques d’equilibri territorial.

3. L’Ajuntament de Lleida manifesta el seu ferm compromís de ser solidaris en una conjuntura excepcional, com la que es pot plantejar en termes de la disponibilitat d’aigua de boca a l’àrea de Barcelona. Així, en cas de donar-se aquesta situació d’emergència recolzarà al Govern de la Generalitat en la seva obligació de garantir l’abastiment d’aigua de boca, utilitzant en aquesta conjuntura excepcional i d’una forma acotada en el temps, els recursos hídrics del conjunt de Catalunya, amb la màxima informació i amb el màxim diàleg possible amb el territori.”

—

Què diu la Declaració del Segre? El text el trobaràs aquí. Però en tot cas, els acords són els següents:

1- Demanar al Govern de la Generalitat de Catalunya que escolti i tingui en compte l’opinió dels representants del territori abans de tirar endavant qualsevol projecte de transvasament.

2- Instar al Govern de la Generalitat de Catalunya que deixi sense efecte el punt de captació projectat actualment a la capçalera del riu Segre, d’acord amb l’informe tècnic encarregat per la Diputació de Lleida i que prengui en consideració altres alternatives per donar solució a l’abastament d’aigua a l’àrea de Barcelona.

3- Demanar al Govern de la Generalitat de Catalunya que impulsi un Pacte Nacional de l’Aigua amb totes les institucions i els agents socials i econòmics afectats.

4- Instar a la Conselleria de Medi Ambient, d’acord amb l’oferiment del conseller Francesc Baltasar, en la reunió mantinguda amb data 31 de març de 2008 a la Diputació de Lleida, la constitució d’una Comissio de Seguiment integrada per representants del territori (amb representació de totes les comarques afectades), de la Diputació de Lleida, de la pròpia Conselleria i de la Universitat de Lleida.

5- Acordar que les conclusions de la Comissió siguin vinculants a l’hora d’adoptar qualsevol decisió.

— 

Què és el Compromís per Lleida? És un decàleg, impulsat pels mateixos promotors del denominat Manifest de Vallbona (que el mes de maig del 2004 ja va demanar una gestió sostenible del canal Segarra-Garrigues), en què es reclama un gran pacte per fer les obres pendents i el foment dels sectors agroalimentaris i econòmics lleidatans. El document vol establir les bases per a un gran pacte de progrés de les comarques lleidatanes i fer reflexionar sobre la situació actual i el futur de les Terres de Ponent.

Penós: davant la crisis hídrica, més demagògia!

Sembla mentida. Ara tots els polítics, a més de ser polítics, també són els millors i irrefutables tècnics! Que la ciutadania vulgui opinar, és comprensible i el seu dret. Que els polítics es posin a la seva altura, com qui no té cap responsabilitat, no és gens gratuït, és deixadesa del seu compromís. És la cerca dels vots roïns, de la desinformació, de la deixadesa davant el problema al que s’ha de fer front: la sequera a la que ens enfrontem que amenaça de deixar sense aigua de boca a 5 milions de persones. La de certs polítics que critiquen gratuïtament qualsevol mesura, sense aportar cap altra, no perquè aquesta no sigui efectiva (ens agradi o no ens agradi), sinó perquè no quadra amb la seva estratègia política de cerca de rendiments polítics.

 

Ho sento, avui em sento enganyat, molt enganyat, però sobretot indignat, molt indignat, per aquests responsables polítics que d’una situació d’emergència semblen voler treure, únicament, un rendiment polític totalment roí. Qualsevol polític responsable el que ha de fer es prendre les decisions que calguin per governar davant qualsevol situació, sobretot d’emergència. No fer-ho, i a més, fer demagògia i voler treure profit d’aquests tipus de situacions, és caure molt baix, molt! Si us plau, valentia i responsabilitat. Valentia per prendre decisions i responsabilitat per assumir-les. No fer-ho es deixadesa. No fer-ho i criticar les proposades és demagògia.

 

I per adobar el debat, una entrevista de La Vanguardia al prestigiós ecòleg Josep Peñuelas. Us deixo amb una part. La resta en aquest enllaç. 

 

“El trasvase puntual de agua del Segre no es una mala opción en caso extremo”

El prestigioso ecólogo será galardonado hoy con el Premio de Medioambiente 2008

Josep Peñuelas es noticia porque acaba de recibir el Premio Medioambiente 2008 que otorgan el Institut d’Estudis Catalans y la Obra Social Caixa Sabadell. Este biólogo y farmacéutiuco nacido en Vic es doctor cum laude en ecología y sus trabajos docentes y de investigación, especialmente en ecofisiología, le han convertido en uno de los nombres de referencia en el conjunto de losa diferentes campos científicos que existen dentro del medioambiente. Entre los temas de trabajo que ha desarrollado recientemente destacan el cambio climático, la contaminación atmosférica y el funcionamiento de los ecosistemas mediterraneos. Según Peñuelas, el corazón de la Tierra es cada vez más latente y el hombre debe aferrarse a su evolución cultural para aprovechar la evolución biológica de nuestro planeta. De momento, la estamos malbaratando. 

-Todas las agendas políticas mundiales tienen al medio ambiente como asignatura pendiente. ¿Tenemos motivos para estar preocupados? 

– Sí, lógicamente tenemos motivos de sobras para estar preocupados. Más que preocuparse, diría que hay que ocuparse. Es espectacular ver como estamos consumiendo el planeta que tenemos. Si no ponemos freno a esta situación nos lo van a poner igualmente las leyes, que nos echarán de todo esto. 

-¿Por qué ahora?

-Cualquier variable que te mires, desde la utilización de recursos o la de combustibles fósiles, se ha incrementado exponencialmente durante los últimos años y el resultado evidente es la alteración extraordinaria de este planeta en el que vivimos. El cambio es muy rápido y todo tiene un límite porque este planeta es pequeño y limitado. 

-Dejemos por un momento a los políticos de lado. ¿Qué podemos hacer a título personal para evitar llegar a este límite de recursos? 

-Tener sentido común. ¿Cómo? Utilizando adecuadamente todos los recursos y no malbaratarlos. Tener una vida más sencilla de la que nos corresponde. 

-Sentido común. Pide usted mucho… 

-No, el problema es que vivimos la vida a corto plazo y no le damos importancia a cosas como éstas, que realmente representan un problema importante. 

-O sólo lo vemos como problema cuando lo tenemos encima. ¿La sequía que nos azota hubiera sido evitable con el sentido común de la clase política o es derivada de este cambio climático acelerado? 

-Hay un poco de todo. Yo estoy un poco decepcionado con los políticos porque quiero profundamente a este país. Pero ellos son el producto de nuestra sociedad y también somos nosotros los que estamos fallando. Es cierto que no ha existido previsión ni se ha actuado correctamente, pero también es cierto que el clima no ayuda nada y, de hecho, el clima cambia por nuestro comportamiento. 

-¿El trasvase es la mejor opción? 

– Es complicado (sonríe). Desde el punto de vista de un ecólogo lo más prudente sería utilizar los recursos propios de un territorio de la forma más eficaz e inteligente posible. 

-Entiendo que haya sequía, pero mójese un poco por favor… 

-En un caso extremo como este, que ya hay un territorio y una población como Barcelona en estado crítico, es evidente que hay que encontrar una solución. Y si es algo puntual yo no veo que mal que se pueda sacar agua del Segre en caso extremo. El caso del Ebro ya era distinto porque se quería llevar agua a un sitio que no tenía, para construir casitas y campos de golf. Vaya, para enriquecer a unos cuantos, algo que, desde mi punto de vista, es inconcebible. A veces, nos comportamos igual que otras especies, no hemos superado esta fase del gen egoísta. 

…

 

Crisis hídrica: RESPONSABILITAT DE TOTS

Cal demanar responsabilitats. Sí, però a tots i a cadascú la que li correspon.

 

Per començar, a una CiU que durant 23 anys de govern va estar incapaç de fer cap inversió hídrica, sobretot, per l’Àrea Metropolitana de Barcelona. Quina credibilitat té CiU quan, a més, van ser ells qui, juntament amb el PP, defensaven el transvasament de l’Ebre? Els que ara defensen el transvasament del Roine, quina credibilitat mereixen? I en canvi, quina gran responsabilitat tenen davant aquesta crisi hídrica! Sobretot, a més, i no menys important, perquè van ser ells que van treure el tema enmig de la campanya electoral per simple aprofitament electoralista. Així de simple!

 

Per un altra banda, la conselleria de MAH ha de recuperar la credibilitat davant el “desgavell” dels primers dies, avivat per una CiU en busca de rèdits electorals i per uns socis de govern que, lamentablement, poc o no res van ajudar a clarificar la qüestió. Uns socis de govern, no ho oblidem, que són tant o més responsables, doncs aquesta és o serà una decisió de govern o no serà.

 

A més a més, no és de rebut, sinó totalment intolerable, que ara polítics tant del PSC com d’ERC amaguin la ma i facin crítica d’aquesta possibilitat quant ells són tant responsables com la resta del govern. O és que hem de recordar que precisament en plena campanya electoral vaig estar l’únic candidat que va criticar la implantació de nous camps de golf, sobretot davant l’evidència del canvi climàtic i de la sequera a que ara ens enfrontem? Em vaig quedar tot sol, tota la resta (CiU, PSC, ERC i PP) van defensar a ultrança els camps de golf com a fonts de riquesa turística!

 

És aquest govern l’únic que ha donat passos endavant per una nova cultura de l’aigua (sobretot per la conselleria de MAH), en estalvi, eficiència i, sobretot, amb inversions per evitar el més aviat possible tenir que recórrer a decisions extremes per extrema necessitat. I que ara, amb molt de pesar, ha de prendre una decisió que és una possibilitat, que és reversible i que assegura el cabal ecològic del Segre. Una possibilitat, potser no la millor de totes, però si la més ràpida fins que entri en funcionament la nova dessalinitzadora del Prat.

 

Si us plau, de responsabilitat tenim tots plegats. El que cada dia és més evident és que també necessitem una nova cultura urbanística que faci més sostenibles les nostres ciutats. Així com un nou desenvolupament territorial que permeti reequilibrar el territori.

Si us plau, prou de demagògies i més valentia. Estem on estem i tenim la realitat que tenim: una sequera extrema que amenaça amb deixar sense aigua de boca milions de persones. Què hem de fer? Demagògia? Electoralisme? Enfrontar mig país amb l’altre? O ser solidaris?

Pensem-hi!

Davant el transvasament: compromís per Lleida

Increïble! Que sí, que no, … Ara resulta que tot era veritat…

Personalment ni comparteixo, ni recolzo el que es pretén fer, de la manera que es vol fer. No pot ser. Lleida necessita el seu moment. Catalunya s’ha de reequilibrar.

“Després de desenes de desmentiments, veritats a mitges i conats de confusió (El Periódico)”, com molts, em sento enganyat i, per tant, el meu compromís serà la lluita per evitar-ho o, com a mínim, fer-ho, veritablement, reversible i amb data de caducitat clara i concreta. Tal i com el mateix “conseller de Medi Ambient, Francesc Baltasar, ha assegurat que la possible captació d’aigua del riu Segre per l’àrea metropolitana de Barcelona només es farà de forma temporal i amb condicions (diari Avui)”. És més, la captació d’aigua del Segre per a Barcelona serà, segons el titular de Medi Ambient, “temporal” i es desmuntarà “tan bon punt acabi la situació d’excepcionalitat a la conca del Ter-Llobregat o quan entri en funcionament la dessalinitzadora del Prat, previsiblement la primavera del 2009” (El Periódico). Per tant, a complir! I davant el possible transvasament del Segre, negociació amb el territori, com ja expressava el Manifest de Vallbona i, posteriorment, el Compromís per Lleida. Ara toca recuperar credibilitat, obrir debat i prendre mesures sobre el creixement insostenible de l’Àrea Metropolitana de Barcelona i, en aquest sentit, reequilibrar el territori. 

Finalment, de nou, dos pots interessants sobre el tema (tots dos reflexen l’entrevista a Ramon Folch): el primer, de nou, de Raül Romeva, “Més sobre l’aigua: Ramon Folch també dóna pistes importants (entrevista a El Punt, 23 de març de 2008)“, i de Jordi Solé, “La demagògia de l’aigua“.

L’AIGUA DEL SEGRE: entre el desequilibri territorial i la necessitat

Ja a l’últim dia de campanya electoral, CiU va aprofitar per “denunciar” un suposat transvasament del riu Segre cap a Barcelona. Una CiU que al seu moment va recolzar el transvasament de l’Ebre, com ara ho fa del Roine. Uns transvasaments que atempten contra l’estalvi i l’eficiència. Un transvasament, en el cas del Roine, molt car i que suposaria que l’aixeta de pas estigués en mans d’una empresa concessionària francesa, no pas catalana. Uns transvasaments que cerquen el benefici de certs sectors econòmics i que van en contra d’una nova cultura de l’aigua. En fi, una aposta pel consum de l’aigua sense límits per a nous camps de golf, noves urbanitzacions, etc. És la cultura d’un turisme insostenible i una cultura del totxo, davant l’evidència que l’aigua és un bé escàs i comú.

 

    Qui sostè aquest suposat transvasament del Segre? Únicament ho fa CiU i alguns mitjans de comunicació afins. El que hi ha realment és una sequera històrica (un dels efectes del canvi climàtic que aquestes dretes sempre negaven), un desequilibri territorial monumental que ha fixat més del 70% de la població de Catalunya a la costa i una falta d’infraestructures per poder-hi fer front a aquesta demanda. La realitat és la de un país desequilibrat poblacionalment i econòmicament, que fins fa ben poc no havia pres cap mesura per reduir la seva petjada ecològica i, sobretot, el seu consum d’aigua.

 

    Cal recordar que a principis del segle XX, quan Barcelona i el seu entorn creixia gràcies a les empreses i industries que s’anaven instal·lant, aquestes ja demandaven uns recursos naturals que venien a buscar a les comarques de Lleida: l’aigua i, gràcies a la força d’aquesta, l’electricitat. Cal recordar-ho com a exemple del que representa Lleida: una ciutat de pas, lleure i recursos naturals per a la metròpoli, bàsicament. Una terra que pateix el desequilibri territorial de Catalunya, la necessitat de l’aigua com a font de la seva riquesa i principal recurs motor de la seva economia agrària i la falta històrica de la seva oportunitat de desenvolupament econòmic. Cal recordar-ho en aquest moments que es parla d’aquest possible transvasament. Un transvasament o captació puntual, en tot cas, que no sembla possible ni lògic, per cert, de la part alta del Segre donat que aquest afectaria profundament el seu cabal ecològic.

 

    La possible captació d’aigua de la capçalera del Segre no és, de lluny, la millor opció. De cap manera. El Govern haurà de prendre les solucions que calguin, la decisió més encertada. Així ho esperem. Però en tot cas, serà una decisió del Govern o no serà.

 

    Cal recordar-ho, sobretot, a qui als debats de la campanya electoral (tots excepte ICV-EUiA) defensaven els camps de golf com a fonts de riquesa turística per a les nostres comarques. Doncs en moments de crisi no ens quedarà més remei que ser solidaris. Una solidaritat, això si, que haurà de ser puntual, reversible i, sobretot, lligat a un acord amb el territori. Lleida necessita, té dret! al seu propi desenvolupament econòmic i, com no, a la salvaguarda del seu patrimoni natural, davant el creixement insostenible de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, a la que s’ha de posar remei sense falta.

 

    Finalment, recomanar dos interessants post sobre el tema: “Aigua: les reflexions de Narcís Prat (entrevista a l’AVUI, 20 de març de 2008)“, de Raül Romeva i “Aigua per a tots, però no per tot“, de Carles Sampietro.

“Piques”, abscències, trobades, actes, …

Primer dia de campanya: A primera hora debat a Radio Lleida – SER, bastant mogudet amb pique (que no Piqué) entre el Sr. Llorenç i la pròpia Mercè March, moderadora del debat. Dues hores més tard: un altre debat a Onda Cero, però aquesta vegada no acudeix la cap de llista de PSC, Sra. Tere Cunillera, amb l’excusa de “tinc que fer campanya” (?!)…

A dinar i a tornar de visita al barri obrer i immigrant dels Magraners de Lleida, amb contacte molt càlid de la seva gent, i on he volgut deixar clar que amb major influència d’ICV-EUiA, “modificarem radicalmet l’actual Llei d’estrangeria, substituint els seus aspectes repressius i de control policíac per una veritable política d’inclusió social de la immigració”.

El segueix una entrevista i cap a Anglesola, a celebrar un acte obert amb l’assistència de molt més d’un centenar de persones… El que semblava un primer dia de desgast, ha finalitzat amb una bocanada d’Il·lusió, força i solidesa per fer encara més possible que desprès del dia 9 de març ICV tingui més influència al govern de l’estat.

I ara us deixo amb la resta dels vídeos de campanya:

Espot electoral: “Què menja un mileurista?”

Espot electoral:” Què fem amb el canvi climàtic?”

DAVANT LA HIPOCRESIA, SALVEM ALFÉS

El passat dimarts, ICV vam presentar al·legacions al Pla d’aeroports, aeròdroms i heliports de Catalunya 2007-2012, elaborat pel DPTOP, posicionant-nos desfavorablement al document i contraris a la seva aprovació, pel fet que no s’hi troba cap referència al desmantellament de l’aeròdrom d’Alfés, tal i com es va establir quan es va variar la ubicació de l’aeroport de les Terres de Lleida des d’Alfés a Alguaire, entre les autoritats ambientals i el territori, d’acord amb els estudis ambientals previs que van portar a la inclusió d’Alfés en el Pla especial de protecció natural i del paisatge (PEIN) d’Alfés, cosa totalment incompatible amb el manteniment d’un aeròdrom, tal i com determinada el mateix Pla d’Usos i Gestió del PEIN d’Alfés.

 

Cal recordar que aquest és un espai natural de màxima importància en el context català pel fet de tenir la única timoneda de grans dimensions (>100 ha) situada en una plana? Un hàbitat de gran interès per a les aus estèpiques i, en especial, l’alosa becuda, la ganga i la terrerola, que la majoria dels polítics de la resta de partits de Lleida semblen oblidar.

 

En tot cas, la seva hipocresia menysté la singularitat d’aquest espai natural únic a Catalunya reconegut en el PEIN aprovat per Acord del Govern de la Generalitat de Catalunya de 9 de juny de 1998. Un pla que indica d’una manera molt clara la incompatibilitat de l’activitat aeronàutica amb la conservació dels valors naturals de l’espai. Quedant molt clar que una intensificació dels usos aeronàutics, com la pavimentació de les pistes o major tràfic aeri, no son compatibles amb els objectius del PEIN. Un Pla especial de protecció, per cert, aprovat pel Govern i, per tant, d’obligat compliment.

 

Per tant, aquest Pla d’aeroports no pot fer unes previsions que singuin contràries a disposicions anteriors aprovades pel Govern de la Generalitat, més quan el mateix Pla especial de protecció condiciona el manteniment dels usos aeronàutics a l’existència d’instal·lacions alternatives que facin possible el seu trasllat, com és el cas de l’aeroport d’Alguaire, alternativa perfectament viable a Alfés, tal i com va reconeixer el mateix DPTOP en declaracions de Joaquim Nadal en la seva visita el 28 de juliol de 2004 a Lleida i recollida a les hemeroteques del 29 de juliol de 2004.

 

Sorprenent, en tot cas, el ràpid oblit del DPTOP (o del PSC), davant les hipòcrites declaracions de Manel Nadal “oblidant” que el PEIN de la timoneda d’Alfés es deu a quelcom més que l’Alosa Dupont. Com hipòcrites són també les lamentables manifestacions del candidat d’ERC, Jordi Ausàs, comprometent-se a “potenciar l’aeròdrom d’Alfès més enllà d’usos esportius”, declarant que “és del tot compatible amb les característiques mediambientals de la zona”. Ausas, sembla no recordar que al 2003 ERC sostenia que l’aeroport era, en declaracions de Carmel Modol, “incompatible amb la preservació de l’espai protegit de la timoneda”. Amb aquest canvi d’aptitud favorable als interessos del Reial Aeroclub, sense tenir en compte el futur aeròport d’Alguaire, i totalment desfavorable a la conservació de l’ecosistema de la timoneda, Ausàs dona un pas més cap a la centralitat política que ell mateix diu encapçalar, situant-se al costat de CiU, el PP i, lamentablement, el mateix PSC, que fan ulls clucs a l’acord que es va arribar entre les autoritats ambientals i el territori, sobretot, davant l’evidència de l’aeroport d’Alguaire que combinarà les activitats de transport de mercaderies, viatgers i vols esportius.

 El que cal és fer compliment dels acords i, en conseqüència, del cessament de les activitats de l’aeròdrom d’Alfés, que s’hauràn de traslladar al futur aeròport d’Alguàire quan aquest entri en funcionament, així com la converxió de les seves instal·lacions en un Centre d’Interpretació de les zones estépiques per protegir la timoneda i preservar el seu gran valor natural.

PLA FERROVIARI CATALUNYA 2014

Ahir, 16 de gener, vam presentar la proposta d’ICV per al futur del transport públic a Catalunya a curt i mig termini. Un pla nacional, no només metropolità, que és una aporta per la mobilitat sostenible, viable econòmicament, que ajuda a lluitar i combatre els efectes del canvi climàtic i que respon a les necessitats quotidianes de la majoria dels ciutadans de Catalunya i, molt concretament de les nostres comarques lleidatanes, que pateixen una greu falta d’inversions en unes línies ferroviàries cada vegada més deteriorades i amb una greu manca de capacitat, freqüència i servei.

S’ha de recordar que fa molt de temps que ICV pretén que un país realment modern, com ha d’ésser Catalunya, disposi d’un bon servei de xarxa del tren convecional, és a dir, de rodalies i regionals, del tren de la majoria.

En aquest sentit, insistir que ICV ha fet d’aquesta demanda una aposta històrica, amb reiterades peticions per a obtenir inversions en la línia Lleida-Manresa (Mercè Rivadulla com a diputada al Congrés), per a augmentar freqüències a la línia Lleida-La Pobla (Francesc Pané, actualment com a diputat al Parlament) i tota ICV en general sempre al costat i recolzant les demandes dels sindicats CCOO i UGT, … Una aposta històrica de fa molt de temps, conseqüent i, s’ha de dir, molt en solitari, encara que ara que s’apropen les eleccions veien com partits que mai han cregut ni han treballat per fer de les rodalies i els regionals un servei de rodalies per tota Catalunya, s’apunten ara per aprofitar electoralment tot l’enrenou que vam patir per les obres de l’AVE a rodalies. Quina credibilitat tenen aquells que ara defensen el que anteriorment havien negat? ICV sempre vam defensar que abans de desenvolupar el projecte de l’AVE, s’havia d’invertir en el ferrocarril convencional i… ens vam quedar sols! Almenys políticament. Quina credibilitat tenen, més enllà del 9 de març?

TENIM EL DRET A DECIDIR SOBRE LES NOSTRES INFRAESTRUCTURES

La ministra de Foment Magdalena Àlvarez continua sense assumir cap responsabilitat, encara que hagi quedat en entredit per la gran majoria de la ciutadania catalana i per la majoria dels grups parlamentaris al “salvar-se”, únicament i escassament per tres vots, de la votació sobre la seva petició de dimissió que va formular Iniciativa per Catalunya Verds (ICV) al Congrés de Diputats. D’aquesta votació ens quedem amb una imatge i una pressa de posicions incoherents, de mercadeig, doncs al PSOE es van sumar els partits nacionalistes PNB i BNG. Aquesta situació és molt greu, sobretot per Catalunya, però també per la seva credibilitat com a partits nacionalistes, a més a més socis de CiU (Galeuscat), que han salvat la cara de la ministra de Foment Magdalena Àlvarez en la moció de reprovació per a demanar la reorientació de la política de Foment, la dimissió de la pròpia ministra i la ampliació de les mesures compensatòries als usuaris, ignorant el dret a decidir dels parlaments autonòmics. Està clar que per aquests partits, la seva solidaritat amb Catalunya s’acaba en allò que únicament els interessa a ells. Però a més, també queda en entredit el paper de CiU, que no ha fet els seus deures com a soci d’aquests partits nacionalistes per portar una posició comuna. Potser per què ja els hi està bé aquesta aposta per un model d’infraestructures que té més en compte un AVE a 300 km/h, per una minoria, que el tren convencional que dona servei a la majoria.

No podem oblidar que aquest model d’inversions en infraestructures és una herència dels governs de PP i de CiU. Un model que ha destinat el 97% de les inversions en el AVE per un 3% en trens convencionals, sense cap kilòmetre nou de Rodalies en 30 anys. L’esforç a rodalies a estat pràcticament nul. És hora de canviar de model. És hora de decidir sobre les nostres infraestructures. És hora de defensar el tren de tothom, el de la majoria, amb Rodalies també a Tarragona, Lleida i Girona.

Ens veiem aquest dissabte 1 de novembre!

La ministra partía y doblá, erre que erre

Partios y doblaos, partidos y doblados, partits i doblegats, cracked & bended, … com vostè vulgui Sr. ministra, però el poc respecte i la poca vergonya que vostè està demostrant no ens deixa un altra sortida que continuant demanant la seva dimissió. No s’entén que amb una gestió tant nefasta i, sobretot, portada amb tant poc respecte amb els milers i milers de perjudicats, no es prengui aquesta mesura en seriosa consideració. Potser a Màlaga alguns es poden prendre les seves paraules amb una rialla, aquí a Catalunya, són una provocació i una falta de respecte. No s’equivoqui, ni vostè ni qui la sustenta, el proper 1 de desembre tindrà la resposta que es mereix. I esperem que el dia 9 de març sigui la definitiva.

El que volem, el que necessitem, és un canvi en la seva política ferroviària, amb més inversions a les línies convencionals (rodalies i regionals) i noves línies en base a criteris ambientals, com a infraestructures que possibilitin estructurar tot el territori… sense oblidar la potenciació del transport de mercaderies per ferrocarril o, fins i tot, socialitzant l’AVE limitant la seva velocitat a fi de recuperar parades a estacions intermitges. Oi que vostè i el seu partit són incapaços de fer-ho? Doncs, mentrestant, nosaltres, partits i doblegats! que, en definitiva, ja estem massa acostumats.